Oferir temps i espai perquè pares i mares puguin enfortir els vincles afectius amb els seus fills a través de la música, el moviment i l’art. Amb aquest leitmotiv neix Mamacrea, un projecte creatiu que sobretot reivindica la presència dels progenitors en la primera etapa de la vida dels seus fills (dels 0 als 3 anys), en què moltes vegades els pares deleguen per falta de temps l’atenció als seus petits. La Mireia Monterde, educadora artística i terapeuta corporal, n’està al capdavant. Avui ens hem colat a una de les seves sessions a l’Escala (Alt Empordà) i, amb les famílies, hem ballat, hem fet volar serps, hem rodolat per terra, ens hem disfressat, hem cantat cançons als titelles i hem compartit experiències i una molt bona estona. Després hem pogut parlar pausadament amb ella.

Si t’haguessis de definir amb una paraula, quina seria?

Màgia.

Per què?

Perquè la màgia és una part essencial dels nens. La màgia inclou la curiositat, la sorpresa, tot el que és imprevisible, el fet de no tenir-ho tot controlat, de creure més enllà dels límits que puguis tenir mentalment o físicament. En definitiva, la no expectativa, ja que tot és possible. És una mica com un llenç en blanc on tot pot passar.

D’on neix aquesta passió pel món infantil?

La tinc des de ben petita. La meva mare sempre m’ha dit que jo era la que agrupava tots els nens, creava històries i els explicava contes. Sempre he tingut aquest punt de lideratge ben entès. Treballant amb nens, el lideratge ha d’estar ben dirigit, perquè si no es converteix en una cosa dictatorial. D’aquí ve la meva passió, simplement del fet de tenir aquesta capacitat d’organitzar, d’expressar, de voler crear.

Es diu que la infància d’una persona, i la manera com la gestionen els seus pares, té molt a veure amb el seu creixement emocional i personal. Com va ser la infància de Mireia Monterde?

La veritat és que he sigut molt afortunada. Vaig tenir una infància durant la qual em vaig sentir molt estimada, molt compresa, molt respectada. Em van transmetre uns valors molt clars; vaig ser acceptada tal com era i em van acompanyar molt. La meva mare sempre m’ha animat a desenvolupar aquesta part creativa que tinc des que era petita. Les dues figures paternals han estat importants, però la meva mare ha estat essencial. He tingut una mare que ha anat molt avançada, en aquest sentit. Tot això de l’educació respectuosa jo ja ho vaig tenir als anys 70, quan vaig néixer. I crec que això ha fet que sigui com soc i pugui aportar el que estic aportant, i que ara tingui la relació que tinc amb els nens i amb els adults. És com si tingués quasi 40 anys d’experiència.

Una mare avançada a l’època? D’on li ve això?

Jo crec que va actuar així instintivament, ja que ella no va tenir una mare precisament respectuosa, sinó el contrari. Psicològicament i emocionalment va patir maltractaments. I crec que com que la seva ànima tenia aquesta essència va tenir la valentia de decidir tirar cap a l’altra banda. Ella sempre ho diu: “Jo ho feia per instint. Quan tothom portava els nens a les llars d’infants i jo no podia, vosaltres veníeu amb mi, m’acompanyàveu a comprar i a fer mil coses. Ara agraeixo que anés així, perquè vaig passar molt de temps amb vosaltres, vaig poder veure moltes coses, vaig poder aprendre molt”.

Com d’important és tenir una infància feliç?

Jo crec que és la base. Tothom et diu que, segons d’on vinguis, creixeràs i et desenvoluparàs d’una manera o d’una altra. Això és veritat, perquè realment hi ha unes arrels que et donen seguretat i confiança per poder seguir un cert camí. Jo soc fruit de l’exemple de la meva mare, que m’ha donat tot això, i soc com soc. Però la meva mare és el fruit d’un exemple oposat: va tenir una infància traumàtica i és una persona que se n’ha sortit, ha tirat cap a una altra banda i ha volgut canviar les coses. Llavors, tot és relatiu. Jo crec que cada persona ve al món amb una funció o un objectiu i té un guió de vida. I en aquest guió poden passar moltes coses. Tu pots venir d’una família superamorosa i haver d’experimentar coses totalment contràries.

En tot cas, la infància marca.

Sobretot et dona un punt de referència. Per exemple: la primera relació que vaig tenir va ser molt negativa i em va afectar molt. També va afectar la relació que jo tenia amb la meva família. La Mireia va desaparèixer un temps, però tenir aquestes arrels em va fer tornar. És com si hi hagués un ancoratge, i jo crec que aquest ancoratge t’ajuda a tornar si mai et perds. Evidentment, posats a triar, val més tenir una bona infància, però no crec que s’hagi de jutjar o censurar persones perquè hagin tingut una infància traumàtica. Sí, tenen molts números de reproduir el que han viscut a casa, però també hem de creure en la màgia de les persones. Tot i haver viscut algú una infància molt difícil, de gran pot ser la persona més bondadosa del món.

Quines inquietuds et porten a crear Mamacrea?

Jo vinc del món del teatre i de la dansa. Podríem dir que més de la dansa, perquè porto des dels tres anys ballant. Sempre he estat ficada en el món artístic: que si cantar, que si ballar… i amb els nens sempre hi he tingut molta afinitat i molta facilitat per relacionar-m’hi.

Mamacrea neix en un moment en què jo estic en una situació vital molt crítica, perquè em separo i tinc una separació molt traumàtica. A més, em seleccionen per fer una formació per a artistes i per formar part de la companyia Concerts per a Nadons a Girona. Però vaig fer la formació i després no em van agafar per a la companyia. Estava molt perduda, no sabia cap on enfocar les coses. Va ser després d’això que vaig decidir fusionar en un projecte personal aquesta part tan maternal que tinc, la passió pels nens i l’art. Així va néixer Mamacrea.

Vaig començar formant un grup de nadons a Torroella de Montgrí amb quatre mares. A partir d’aquí, com que vaig començar a entrar en el món de la maternitat, vaig formar-me com a ‘doula’. En aquell moment vaig veure que Mamacrea podia esdevenir també un espai on les mares poguessin expressar els seus dubtes, les seves inquietuds… Un espai on se sentissin acompanyades, que servís de punt de trobada i on poguessin compartir experiències.

Els principals pilars de Mamacrea són la música i el ball. Per què?

Suposo que és perquè la música sempre ha estat present en la meva vida i perquè, per exemple, va servir per crear un vincle afectiu amb el meu pare. El meu pare era una persona molt més freda emocionalment, més distant, diferent de la meva mare, però a través de la música connectàvem molt. Jo cantava molt amb ell. A ell li agradava molt la música: era de posar sempre la música forta a casa i de gravar videoclips (els gravava en cintes). Així que a mi la música sempre m’ha servit d’eina per expressar-me i connectar molt emocionalment. A més, és un idioma que tothom pot parlar.

Pel que fa al moviment, penso que és bàsic. Som els adults els que ens anem parant però els infants neixen amb el moviment. Quan ja tenen un moviment més desenvolupat, el moment en què comencen a sentir-se lliures, necessiten expressar tot això. Connectar la música amb el moviment crec que és una sintonia molt terapèutica. I això ho vaig veure amb tres anys però ho veig ara amb trenta-nou. Jo m’he curat de tantes coses escoltant música i ballant, he pogut plorar tantes coses… Trobo que és una medicina.

El ball és molt més que moviment…

Exacte, no es tracta de ser un ballarí expert. Jo treballava molt amb adults a través de la dansateràpia. Jo el que crec és que tothom té aquesta necessitat d’expressar-se. El que passa és que a vegades un té moltes vergonyes i coses que no li permeten sortir cap enfora i sentir-se lliure. Avui en dia estem en una societat en què se’ns diu com ho hem de fer tot, tot, tot. A les classes hi ha gent que espera que tu ballis per fer el mateix que tu, i això és molt trist. Quan et diuen “pots fer el que vulguis!”, la gent no sap què fer. Jo crec que estem en una societat en què demanem llibertat per a moltes coses però no ens adonem que som presoners de moltes altres, de nosaltres mateixos. Per demanar llibertat i per ser lliure, has de ser lliure tu amb tu mateix.

Costa molt fer aquesta feina, no?

Molt, molt. Els nens la tenen feta perquè ells si volen ballar, ballen, i si no, no ballen. Però nosaltres a mesura que anem creixent ens anem tallant les ales, ens anem emmotllant a etiquetes, a pressions… I aquesta màgia de què jo parlo —que és la màgia que té un nen i que crec que és essencial— s’acaba perdent. Als pares sempre els dic que és tot tan senzill com una bombolla de sabó. La felicitat és una bombolla de sabó, és això. Llavors hi ha totes les motxilles que ens posem al damunt i que ens allunyen d’això… Si tens l’oportunitat de fer aquest viatge al revés i treure’t de sobre totes aquestes motxilles —un viatge que no és gratuït, evidentment—, llavors jo crec que connectes amb la pau i amb la felicitat de l’existència i aprens a acceptar el que hi ha.

També crec que la vida t’hi posa. A mi m’hi va posar quan el meu pare va morir amb 45 anys d’un càncer de pulmó, d’un any per l’altre, i jo vorejava els 20. Hi ha gent que potser no li toca viure-ho, però li toquen unes altres coses. Però segons com sigui el teu guió de viure pots fer servir aquestes coses per aprendre. Tens dues opcions: fer com si no veiessis res i continuar igual fins que la vida et clavi una altra bufetada o reaccionar i dir aquí passa alguna cosa. A mi fer tot aquest procés de creixement personal m’ha servit molt per després poder treballar a Mamacrea amb els nens.

Un espai on desapareixen els rols i els fills veuen els pares en un altre paper. És important, imagino.

Molt. A mi a vegades m’agradaria poder fer entendre que Mamacrea no és només “Ah, anem a ballar!”. El primer logotip que tenia de Mamacrea era “Balla, juga i canta” i el vaig canviar per “Mamacrea t’ofereix temps i espai per a la teva família”. Al final, en aquell espai passen moltes coses (potser no n’ets conscient o potser sí) i trobo que els canvis de rol són una cosa molt interessant. Moltes vegades el pare deixa de ser pare i es converteix en un nen també, i el nen guia el pare o la mare en segons quines coses.

També és un espai on pots veure interactuar el teu fill…

Tu portes el teu fill a la llar d’infants o a l’escola, i allà s’hi passa moltes hores. No veus com es relaciona amb altres nens, no veus com gestiona les situacions, no veus com es mou. En un espai comunitari sí que tens aquesta possibilitat. Quan el nen ja agafa confiança veus com es relaciona amb un altre, com gestiona que un nen li tregui una cosa. Jo he tingut pares i mares que m’han dit que es pensaven que el seu fill era molt més tímid en comunitat. I també n’he tingut que han vingut i no han continuat perquè han vist coses que no volien veure del seu fill. En aquests casos, com et deia, hi ha dues opcions: marxar i fer que no veus res o aprendre a gestionar el que li està passant al teu fill i t’està intentant dir. Facis el que facis està ben fet però trobo que és important ser conscient de les coses. El que no podem fer és adornar-nos que passa alguna cosa però fer veure que no perquè som patidors o no sabem com gestionar-ho.

Falta molta feina en gestió d’emocions?

Molta. Jo crec que la generació dels nostres fills tindran molt guanyat, perquè els pares i mares que veig ara estan molt més implicats en aquest aspecte. Però ells no venen amb aquesta feina feta i ens toca a nosaltres fer-la. Jo sempre dic: “Tu vols que el teu fill gestioni la ràbia, però tu saps gestionar-la?”. O sigui, si tu no la saps gestionar és molt difícil que puguis ensenyar al teu fill com fer-ho, perquè estaràs molt perdut. És més fàcil gestionar l’alegria o la tristesa, perquè hi estem més acostumats, però la ràbia… És una energia molt potent que ens provoca tantes coses… Si tu no la saps gestionar, si no saps d’on ve, si no saps com canalitzar-la, el teu fill tampoc no ho sabrà fer. Necessita que almenys tu estableixis uns límits, que marquis un camí o, almenys, que proveu coses junts. És molt important.

Jo ara amb la meva parella, en Víctor, estem buscant tenir un fill. I parlem de moltes coses. L’altre dia parlàvem sobre el fet que a l’escola hi ha una “educació sexual” però no hi ha una educació per ser pares o mares i ningú no et diu el que realment comporta ser-ho. És molt maco dir: és instintiu, és salvatge… Ja, però tu mira la societat. Realment som persones instintives? Mentida! Hem perdut l’instint, hem perdut la intuïció. Volem que ens diguin com hem de fer les coses, no tenim llibertat d’exploració. Llavors… com pots connectar amb aquest instint? És impossible que hi connectis. Potser és fer una reflexió molt filosòfica però jo trobo que és superimportant, perquè estàs portant un nen al món.

Això seria el que canviaries del sistema educatiu actual pel bé dels petits?

Sí, a part d’altres coses. Seria fer un treball de creixement personal i de consciència ja des de petits. I tractaria tot el que tingués relació amb el cos no com un extraescolar sinó com un tema fonamental. També proposaria educar en les relacions humanes.

Vivim en una societat que reprimeix bastant el que tu ofereixes a les teves sessions (moviment, joc lliure…). En aquest sentit la digitalització ha fet molt de mal, cada cop hi ha més sedentarisme entre els infants. Com podem els pares ajudar a canviar tot això?

Es pot començar tirant-se a rodolar per terra [riu]. Tornar a ser nen, tornar a connectar amb el nen que duem dins. I no perdre aquestes ganes de sorprendre’s, de meravellar-se, de flipar amb una bombolla de sabó. Els pares i les mares ja ho fan, però només quan veuen els seus fills fent-ho. També han de connectar amb la seva felicitat per fer-la més autèntica. Jo sé que els pares i mares van molt cansats, molt estressats, però cal que tornin a embrutar-se, a tenir el cul a terra i a rodolar-hi perquè això els connectarà amb l’amor. Tothom veu un bebè o un nen i li canvia la cara, oi? Doncs si pots fer això amb el teu fill és moltíssim. Trobar temps i espai per estar present. Molts pares a les sessions de Mamacrea em diuen: “Sé que és l’estona que puc estar al 100 % per ell, aquí, present”. Només cal crear l’espai i el temps per fer-ho. Ser molt observadors dels nostres fills, veure com es mouen, com gestionen les emocions, participar i, a la vegada, no interrompre, però sobretot, sobretot, tornar-se a embrutir les mans i rodolar, fer la croqueta. Tornar a ser nens.

Quin tipus de pares truquen a la teva porta?

Les famílies que em truquen ara ja comencen a tenir una línia molt similar. Molts són professors, educadors d’infantil i primària, i persones que tenen una altra concepció de la vida o almenys de l’educació dels seus fills. Creuen que es poden fer coses d’una altra manera, es volen implicar, volen estar molt més presents. Són persones que estan obertes a aprendre, tenen inquietuds, tenen dubtes, tenen pors també, tot i que a vegades no ho diguin. Al principi potser estan una mica més reticents però quan veuen que les sessions funcionen i que el seu fill després d’un mes sense fer res a classe comença a ballar a casa de cop i volta o al mig del carrer… se sorprenen molt. I llavors comencen a entendre el llenguatge dels nens. Penso que això com a pares i mares els serveix molt.

Com deies al principi de l’entrevista, Mamacrea també s’ha convertit en un espai on les mares comparteixen vivències i on es parla sense tabús de l’embaràs, el part i el postpart. Per què hi ha tant d’hermetisme encara quan es parla sobre alguns temes relacionats amb aquest procés?

La dona té aquesta etiqueta: ha de ser mare i, a més, ha de ser bona mare. I què és ser bona mare? Tu entens ser bona mare com que tot vagi perfecte. Tens aquesta imatge idealitzada del nadó, del cotxet… una mica Nestlé. Què passa? Doncs que quan tot això s’ensorra i veus que no té res a veure amb el conte que t’havies muntat tu hi ha molta culpabilitat. La dona no se sent identificada amb el rol que ha de desenvolupar, se sent culpable. I no és fàcil parlar d’això. Ara, per sort, cada vegada se’n parla més; cada vegada més s’està posant en evidència que la maternitat real és una maternitat molt més crua del que ens han pintat. La digitalització i les xarxes socials hi han ajudat, perquè tothom té llibertat per expressar-se. Jo ara no sento que hi hagi tant d’hermetisme, però suposo que és perquè estic ficada en aquest món. Però si tu vius dins el teu món de la maternitat i vas a parar a un lloc com Mamacrea, jo crec que de cop i volta flipes. Justament estic mirant per Netflix una sèrie (The Letdown) que va d’uns pares novells: ella comença a anar a un grup de criança i posa de relleu tot el que és la maternitat real. Està superbé.

Compartir és sa.

Recordo que quan vaig obrir per primera vegada el grup de Mamacrea, va venir una mama amb el seu nadó de quatre mesos. Quan va explicar el que li passava, el que sentia, les altres mares que ja tenien més fills li van dir: “Tranquil·la, el que dius és totalment normal, totes hem passat per això”. I ella va dir: “Uf! Em pensava que m’estava tornant boja perquè estava a punt de tirar el nen per la finestra. Ja no podia més!”. En aquell moment vaig veure la importància de crear un espai perquè les mares, després d’haver ballat, es poguessin asseure i parlar.

Quin és el teu paper aquí? T’has format com a ‘doula’ i assessora de lactància…

Sempre surten converses a les sessions però sempre deixo que siguin les mares les que parlin del que estan passant. Perquè jo et puc parlar de lactància però potser tu estàs en una altra història, potser en la fase que no dorms, i l’altra està en la fase en què li ha de treure els bolquers al nen. Són moltes fases diferents. He après a deixar que les coses passin. Jo sempre dic: “Jo moc una peça i la vida mou l’altra”. He deixat sempre que fos un espai obert. I sempre, sempre, han sortit temes. I sobretot jo crec que l’essència ha sigut el fet que se sentissin acompanyades. El fet de poder dir “no estic sola”. No estic sola i el que em passa no és tan estrany.

Hi ha moltes llacunes en l’atenció a l’embaràs?

Sí. Com que no hi ha una educació des de l’adolescència, o des del moment que el cos d’homes i dones comença a canviar i comença a estar preparat per reproduir-se, la llacuna hi és. Perquè si amb 15 o 16 anys et comencessin a parlar del que significa ser pare o mare, el que implica, o si et comencessin a desmitificar el joc de nines, almenys crec que seríem més conscients del que representa la paternitat. A mi a vegades em diuen: “Tu el dia que siguis mare, uau!”. I jo dic: “Ep, un moment”. Almenys el que sí que sé és que no diré: “Ostres, això és nou!”, sobre el fet de no dormir o que sigui una experiència tan dura. No diré “m’han enganyat”, perquè realment jo en soc conscient, però això no vol dir que jo no pateixi. Són dues coses diferents.

Ara mateix en quin moment vital estàs?

Ara estic molt bé. D’una banda, tinc 39 anys i sento que estic molt més preparada per tenir un fill que quan era més jove. Crec que puc educar millor aquesta persona. Soc molt més segura, molt més forta, em sento realitzada professionalment. De l’altra, estic en el punt biològicament més complicat, costa més. Estem en una fase, amb en Víctor, d’acceptar una mica el que vingui: si ha de ser que sigui i, si no, acceptar que potser no seré mare. També és veritat que tens moltes opcions avui en dia (‘in vitro’, etc.) però jo personalment no hi vull passar.

Els nens són inspiradors. Què n’has après?

Uf! Tot! Jo crec que són els grans mestres. He après a tenir paciència, a sorprendre’m amb una bombolla de sabó, a passar del plor al riure de veritat sense cap motiu o simplement sentint-ho. He après que tenen molta més saviesa del que nosaltres ens pensem i que ens poden ensenyar molt més ells a nosaltres que nosaltres a ells, i que els adults, més que ensenyar, han d’acompanyar i han de tenir les eines i els coneixements per poder seguir aquest camí. He après un munt del cos a través de la seva presència corporal i també m’obliguen molt a ser creativa, a tenir recursos. El fet que jo estigui tantes hores i quasi cada dia amb ells és un joc continu i m’ha permès no perdre l’essència de quan era petita.

Treballes en nous projectes?

Sí, en dos. Estic creant una formació per donar recursos pedagògics a educadors i pares i mares de dia especialitzats en nens de 0 a 5 anys. Seran, en principi, intensius de pocs dies on facilitarem les eines per fer-ho, però on tothom haurà de passar per rodolar per terra. L’essència d’aquesta formació és que jo et pugui dir “aquests recursos funcionen” però que entenguis perquè funcionen. Farem treball corporal, de moviment, perquè entenguin el llenguatge del funcionament del cos del nen. “Estira’t a terra, descobreix les teves articulacions, comença a veure com gatejaries…” També inclourà una part teatral de jocs, de connectar amb el nen que tots portem a dins.

Després amb en Víctor, la meva parella, com que ell és fotògraf i videògraf, estem creant Labonahistòria. La idea és oferir vídeos a les famílies de moments molt concrets de la seva vida perquè en tinguin un record per sempre. Perquè jo treballant amb nens he vist coses tan maques! Sempre penso que si els meus ulls fossin càmeres no pararien de gravar. I avui dia que tot va tan ràpid… tenir un document on puguis deixar missatges de veu al teu fill i que els pugui sentir i veure quan sigui gran… A mi m’encantaria tenir imatges de la meva infància, però només tinc àudios, i quan escolto la meva veu i veig que hi ha el meu pare i canto jo amb ell… Això no té preu!

La Mireia ens recomana música per ballar, jugar i passar una bona estona amb els més petits de casa.