Tot i que, a vegades, la realitat és tossuda, Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) ha aconseguit fer-nos-la més digerible a través dels seus dibuixos. Pinzellades de color sempre somrients, que s’han convertit en eines d’una revolució pacífica: la suma positiva de la imatge i la paraula. Els seus dibuixos busquen obrir-nos la ment i el cor, fer-nos reflexionar, sacsejar-nos. Per en Turu, la seva feina és una eina terapèutica que li permet canalitzar allò que el mou i l’empipa i una manera, també, de fer propera la realitat als més petits. Els seus missatges els conviden a desplegar les seves ales i a esdevenir autènticament ells: infants feliços i lliures. Ens regala un divendres a la tarda al seu estudi, i ens emportem un bocí de l’essència de la seva proposta artística, que sense campanyes ni estratègies de màrqueting s’ha convertit en tot un fenomen. El secret? Potser fer el que un sent. Moure’s amb el cor.

Si en Joan Turu hagués de ser un dibuix, com seria?

Com els meus dibuixos. De fet, molta gent em diu que m’hi reconeix o que hi identifica la meva companya. Amb el dibuix, com qualsevol mitjà d’expressió artística, expresses qui ets. Per tant, un dibuix que em definís seria un dibuix meu, i el que sí que tinc clar és que em dibuixaria com un nen i content. Rient. Hi ha gent que és capaç de transmetre sentiments que no viu en aquell moment i això, per mi, encara té més mèrit. A mi em resulta fàcil transmetre alegria, perquè em considero una persona alegre.

Joan Turu al seu estudi

La passió pel dibuix et ve de petit? Quan se’t desperta el “cuquet” de dedicar-te a dibuixar?

Jo crec que des de sempre, des que tinc records que m’agrada dibuixar. De fet, el meu pare guarda tots els meus dibuixos i tinc un arxivador ple on es va veient la meva evolució. Crec que tots tenim el cuquet de dibuixar quan tenim dos anys. Segur! El que passa és que se’ns fa un mal acompanyament, en aquest aspecte, i deixem de fer-ho. A mi el que més m’enganxa del dibuix és la part terapèutica. M’agradava dibuixar, de manera inconscient, però quan he estat gran és quan m’he dit: “Esclar, m’agrada dibuixar perquè és una manera d’alliberar moltes coses”.

És a dir, no hi ha un moment concret.

Una vegada vaig anar a una escola i un nen em va entregar un dibuix on hi havia escrit: “De gran vull ser il·lustrador”. Jo no recordo haver tingut mai aquesta sensació. També considero que el meu cas és especial. No em considero un il·lustrador convencional. Molta gent em segueix més pels missatges o la manera d’enfocar les coses que pel dibuix en si.

A l’estudi de Joan Turu

El dibuix era una de les “maries” a l’escola…

I ho continua sent!

… i aleshores, com s’ho prenen, a casa, quan dius que vols dedicar-t’hi?

Jo crec que no he arribat mai a casa meva i he dit això. De fet, a casa, sobretot per part del meu pare, m’ho van fomentar molt. Recordo quan em va dir: “Et porto una pintora del poble per fer una extraescolar”. Quan vaig dir que volia fer el batxillerat artístic sí que em van dir: “Ostres, però si tens l’institut davant de casa!” (i allà no hi feien l’artístic). Al final vaig començar la carrera de publicitat, que és una carrera més seriosa i acceptada socialment. Perquè, a mi, m’interessava la creativitat. I la vaig deixar al cap de vuit dies. Després, quan marxes de casa, doncs ja tens una posició diferent.

Sents que amb tot el ressò i reconeixement que estàs tenint ho has aconseguit? Has atrapat un somni?

M’ha escrit gent preguntant-me quina estratègia de màrqueting he seguit, i està bé i és humil poder dir: “No he fet res!”. De fet, demà pot desaparèixer tot això, no està a les meves mans. No ho he generat jo i, per tant, soc molt conscient que la gent pot deixar de seguir-me.

Tot va començar amb ma germana dient-me que em fes un Facebook. La gent hi penjava les fotos de les vacances i jo vaig començar a compartir-hi els meus dibuixos. Arran d’això, la gent va començar a compartir-los i a fer-me encàrrecs, i es va començar a fer gran. Sí que puc dir quines coses hi han ajudat, però no ha estat una cosa molt buscada. El que sí que tinc clar és que si això s’acaba, jo seguiré dibuixant. És el meu mitjà per expressar-me.

De fet, els teus dibuixos no són dibuixos i prou. Com hi arribes?

Hi ha molts processos. Els que em serveixen més a mi són els següents: hi ha aquest tema i he de fer alguna cosa. Per exemple, l’altre dia vaig viure una situació al parc, i també vaig veure el ‘30 minuts’ sobre addictes a les pantalles, i vaig pensar… “he de fer alguna cosa!”. Aleshores et deixes dues o tres setmanes per veure què surt. I, altres vegades, et ve la idea i la fas. Només has de polir-la i ja està.

Dibuix Joan Turu

Els teus dibuixos són molt recognoscibles. Tens un estil molt marcat. Això et condiciona? Alguna vegada has pensat a sortir del teu estil?

Quan estudiava il·lustració a l’Escola d’Art de Manresa sempre em deien: “Has de triar una línia, has de triar un estil, perquè si ve una editorial i veu el que fas pot dir: ‘Aquest noi fa pomes’. I, si vol pomes, ja sabrà que ha de venir a tu. Però si un dia fas pomes, un altre dia fas peres, un altre dia fas kiwis, si et ve, l’editorial pensarà: ‘Com que no sé per on em sortirà, no m’arrisco’”. Tenir un estil molt propi té avantatges i desavantatges. L’avantatge és que la gent veu un dibuix teu i diu: “Ostres, això és d’en Turu!”. Però té l’altra vessant limitant. A vegades et presenten un projecte i tu dius: “Ostres, jo a això li donaria la volta, o ho faria així o aixà”, i et diuen: “No, és que volem el nen amb l’ocellet al cap…”.

Però, de tant en tant, sí que faig projectes i coses meves amb altres estils. Quan col·laboro amb l’agenda llibertària, per exemple, faig un estil totalment diferent. I, abans, feia il·lustracions per a ‘La Directa’ i també feia un altre estil. Bé… a mi m’agrada. L’únic és que a vegades hi ha projectes que els faria diferent. I, alhora, quan tens molt un estil també el vas millorant. A vegades veig dibuixos meus de l’inici i em cremen els ulls. Ara tinc més recursos, més tècnica.

Els teus dibuixos solen tenir un punt d’actualitat. Per tant, deus rebre ‘feedback’ positiu i negatiu.

Sí. Amb els que he rebut més ‘inputs’ negatius ha estat amb els del tema del Procés i el 155. Sobretot a través de Twitter, que és una xarxa social més agressiva. Quan vaig començar signava amb pseudònim, perquè em dic igual que el meu pare i que el meu avi i esclar, firmar amb el meu nom podia generar confusió. A més, treballava en una revista força crítica. Però hi va haver un moment en què vaig fer la reflexió de dir: “Deixa de signar amb pseudònim, dona la cara…”, i vaig començar a signar amb el meu nom. Va ser just quan em va començar a arribar el reconeixement. A vegades penso que si signés amb pseudònim em sentiria més còmode. El mateix em passa quan apareix la meva cara. La poso molt poc perquè no m’agrada. M’amagaria sota la taula si pogués. Tot i que tinc dies de tot, esclar. Em dic: “No tens res de què amagar-te, això és el que sents o el que penses”, però hi ha dies que es fa difícil. El fet de signar com a Joan Turu fa que en alguns temes m’autocensuri. Si no firmés com a Joan Turu amb alguns temes, mossegaria més.

Dibuix Joan Turu

I t’afecta, el que diuen?

Molt, no puc evitar-ho. Amb les xarxes socials es diuen coses que no diries cara a cara. Una cosa que no he entès i que sempre he criticat és el tema de guardar els ideals i les ideologies a casa. Jo era algú que deia: “No puc ni vull deixar de ser jo”.  Al final, facis el que facis, hi haurà sempre un 33% de la població que hi estarà d’acord, un 33% que hi estarà en contra, i un 33% que li serà indiferent. Per tant, al final m’agafo al “Fes el que sentis”!

Joan Turu

Sents que amb la teva feina pots contribuir a fer el món una mica millor?

Bé, potser això és una mica ambiciós. Però, a les escoles, es fa comprensió lectora de text, però qui ensenya a analitzar una imatge? I les imatges comuniquen molt i, segurament, d’una manera més inconscient. Darrere de cada imatge hi ha algú que ha estat pensant molt sobre la imatge en si, i això ens condiciona. No estem donant eines als nens. Jo el que intento amb els meus dibuixos és que un missatge més minoritari arribi. Els mitjans de comunicació tenen un impacte brutal. Jo intento donar missatges no tan majoritaris i no tan presents. Fer reflexionar. A vegades hi ha gent que em segueix per temes d’educació i que, de sobte, s’ha de “menjar” un missatge més social, i al revés.

Tens una forta vinculació amb l’escola. Has estat monitor de menjador, estàs cursant magisteri infantil i has pintat patis d’arreu de Catalunya amb els teus dibuixos. Com veus l’escola d’avui?

No hi ha una escola. Crec que he anat a pintar a més de 100 i cada escola és un món. L’altre dia, per exemple, vaig anar a pintar a una escola que em va al·lucinar. L’ajuntament ocupava un edifici i els nens estaven en barracons, i va arribar l’equip de govern i va dir: “Com podem tenir els nens en barracons i nosaltres estar aquí, la mar de calentons?”. I van canviar.

Ostres!

He estat en una altra escola que van treballar un projecte per remodelar el pati. Els van demanar als nanos per què tenien tants conflictes a l’hora del pati, i ells van respondre que era perquè s’avorrien. El pati era un rotllo. I es van preguntar: “Com podem fer-ho perquè deixi de ser un rotllo?”.

Preguntar als nens què volen. Treballar conjuntament. Interessant.

Jo crec que el problema més gran que tenim és que no interessa educar. A qui interessa fer un sistema educatiu en el qual surti canalla amb un pensament crític? Als empresaris? Als polítics?… Ells el que volen és que tot continuï igual perquè el poder segueixi estant a les mans dels mateixos de sempre.

Què es pot fer?

Canviem les ràtios! A mi em sap greu perquè a vegades mossego els mestres. L’altre dia, per exemple, vaig fer un dibuix que deia: “8 hores assegudes? Profe, tu ens estàs preparant per a la vida o per al mercat laboral?”. I molts mestres es van sentir atacats, i és normal! Perquè esclar, les ràtios tampoc les marquen els mestres. Tot i que jo no rebria això com una crítica sinó com un “Si és així, canviem-ho”. Aquí també hi ha moltes lectures, perquè hi ha mestres que amb 25 alumnes fan meravelles.

Dibuix Joan Turu

Tinc la sensació que l’educació és un tema que ara està bullint. S’estan plantejant coses i això és molt bo. Hi ha ganes de canvi, però falta feina. Per mi també caldria replantejar la formació que es fa als mestres. Perquè, imaginem que si volguessis ser ‘profe’, l’Estat et demanés un 9,5. Jo tinc amics que potser no hi arribaran mai, a aquesta nota, i són uns ‘profes’ brutals, súper vocacionals i amb una gran qualitat humana, que és l’única condició que hauria de tenir un professor. Però, com avalues la qualitat humana? És complicat.

I s’educa en la creativitat?

Un dels problemes és veure la creativitat només en el dibuix. La creativitat és transversal. Creativitat, per mi, és sinònim de llibertat, de deixar fer, de temps… I, aleshores, surt el ministre Wert i diu que cal eliminar tot el que distreu. I què és el que distreu? Justament tot allò que et fa persona. No sé vosaltres, però jo tinc la sensació que he passat moltes hores a l’escola i, al final, què he après? I, com a ‘profe’, si tens ganes de saber què estan aprenent els teus alumnes, fes-los tornar a fer l’examen al cap d’un mes d’haver-lo fet, però corregeix-lo assegut!… Al final, per mi, és tot una mentida: les notes, els informes PISA… He sentit a parlar en viu de l’escola de la República i em saltaven les llàgrimes. Ja teníem el tipus d’escola que, com a mínim, a mi m’agradaria, i és el primer que es van carregar, perquè són conscients que si fem una generació amb valors, educada en el pensament crític, quan aquesta generació pugi tot canviarà. I, en aquest sentit, parlant amb directors d’escola ho comenten: no ens posen els mitjans perquè eduquem. Fem el que podem!

El paper del professor també és difícil.

Sí, rep per totes bandes. L’altre dia vaig anar a Menorca amb uns amics i vaig acompanyar el pare a buscar les nenes a l’escola. Una mestra deixava entrar els pares a l’aula i l’altra, no. Molts cops és l’escola qui fa una barrera i, molts cops, aquesta es queixa que no troba ningú per a l’Ampa, o que hi ha poca implicació de les famílies. Al final, tots som responsables.

A l’estudi de Joan Turu

I, a casa, com podem ser adults creatius i donar les eines perquè els nostres fills també ho siguin?

Hem d’acompanyar. A vegades hi ha la sensació de: “Què puc fer perquè el meu fill faci això?” I potser ell és feliç jugant a futbol. Jo el que crec que hem de fer és no permetre que perdin la flama o el motor o alguna cosa que els apassiona. Encara que, a vegades, la societat ens digui que allò que ens apassiona no és important. Perquè si li aixafes aquest motor, li apagues les ganes de viure, de créixer, de conèixer… De creatius ja ho són, i cal deixar-los fer. Els diem un munt de vegades “No!”. Deixem-los marge perquè siguin ells i els “No”, que siguin comptats.

Avui, per exemple, la meva filla volia quatre gomes per fer-se la cua. Eren les nou menys 10. Havíem de marxar i podria haver-li dit: “Una goma i prou, que ja fa la seva funció”. Però si ella en volia quatre! No fa mal a ningú. A vegades limitem i no deixem que siguin ells mateixos. Compte, perquè tampoc és qüestió d’anar-nos-en a l’altre cantó.

Trobar un terme mitjà.

La sensació és que anem molt perduts i, quan sentim algú que parla amb molta seguretat, ens hi aferrem. Per mi, com a pare, la clau és saber identificar quan ho estic fent des del centre, des del “carinyo”. Moltes vegades parlem des de l’autoritarisme: “Em creus perquè soc el teu pare i ja està!” I podries estar-li dient que no d’una altra manera. Això no vol dir que fent-ho des del teu centre i amb “carinyo” no puguis cagar-la. La cagarem segur…

Que difícil!

Penso que els meus pares no es van plantejar ni un 10% de coses de les que m’estic plantejant jo i no ho van fer tan malament (riu). Al final és un equilibri. No caure en un extrem ni en un altre.

Vius diferent la teva feina des que ets pare?

No ho sé. El que sí que puc dir és que estic aprenent molt. És apassionant. És un moment de créixer molt, de conèixer-me molt, de descobrir com és la meva filla… Me n’he menjat bastants amb patates. Algunes coses que deia: “Això com a pare no ho faré ma!” I després et trobes la teva filla pintant el quadern de la Pepa Pig i au! I jo sempre he estat vinculat a l’educació. M’al·lucina la gent que, de cop, és pare i tenia, com a molt, un nebot… perquè si per mi ha estat ‘heavy’ i he tingut dubtes educatius, imagina’t! Al final, cal trobar el terme mitjà: ni qüestionar-se tantes coses, ni tan poques.

A l’estudi de Joan Turu

Dels projectes amb els quals has treballat fins ara, amb quins t’has sentit més còmode?

A mi crec que se’m nota molt quan estic còmode treballant amb gent. Aleshores ho dono tot. Però si alguna cosa no m’agrada, també se’m nota molt. De fet, quan més m’agrada és quan treballo sol, perquè no tinc ningú que em digui com he de fer les coses. Ara mateix tinc dos llibres autoeditats que només es venen a la meva pàgina web, ara estic fent triangles de nadó a bord, estic fent una línia de roba amb una amiga… Els treballs que ningú em diu res són els que més còmode em fan sentir. Per tant, com més meu m’ho faig, millor. I tinc la sort que tinc unes xarxes socials potents on puc moure el que faig. A vegades es genera el dilema: per qui treballaries no té pasta, i per qui té pasta no treballaries. Aleshores sempre estàs intentant fer equilibris i anar compensant.

Ara, per exemple, cada cop estic trobant més gust a dedicar temps a una il·lustració. En el que abans dedicava 8 hores, ara potser n’hi dedico 16. Hi ha moments que faig el dibuix pim-pam i d’altres que hi dono mil voltes, i sort que tinc un dia d’entrega!

Si haguessis de fer la “carta als reis”, amb quin projecte t’agradaria treballar?

Com que hem estat molt bons nens… fer una sèrie de dibuixos animats potser és el que em fliparia més, ja que els dibuixos tenen molta incisió entre els nanos. Però m’agradaria que fos una sèrie de dibuixos animats en què s’invertissin molt els papers, es trenquessin esquemes. És que, per exemple, conec una parella de dues noies que tenen una filla i la nena els demanava: “Vull un conte on hi hagi dues mares”. I sí que hi ha el típic conte de “Tengo dos mamas” que tot el conte gira entorn d’això. Però estaria bé trobar un conte sobre un altre tema i que hi hagi dues mares.

En aquest sentit, recordo una vegada, quan estava fent pràctiques, que arran del meu conte ‘Un cor molt gran’ va venir un nen i em va dir: “M’ha agradat molt el teu conte, però diu una mentida. La dona més forta del món no existeix”. I és curiós, perquè al conte hi apareix un superheroi nen i en això no va tenir cap dubte. Però la dona més forta del món no podia existir, perquè era dona. Ara, amb la meva filla, em fixo molt en aquestes coses, sobretot en el paper de la dona, i és molt bèstia. Tenim molta feina per fer.