[MITJA LLIMONA] Us heu parat mai a pensar quantes coses dolces i boniques poden arribar a cabre en una sola conversa de cafè? Quantes mirades furtives i perdudes s’escolen entre els minuts d’aquell rellotge antic que observa des de darrere la barra? I quantes rialles s’acaben confonent en l’aire i són respirades de nou? La poesia existeix present i constant en la rutina, i les històries esdevenen un ‘work in progress’ que, capturades al vol, poden ser argument i excusa per a grans històries de lletra impresa o –per què no?– paraules narrades, com a bons trobadors del segle XXI, i convertides en contes suaus a cau d’orella, just abans d’agafar el son. I tot pot succeir de pressa, en aquells segons efímers que s’evaporen, lentament, un dia qualsevol. Potser un dilluns. Un dilluns qualsevol. Com avui. Encara que avui sigui un dilluns de senyoret, com l’arròs amb les gambes pelades. De fet, poden passar moltes coses, en dilluns. Pot passar de tot, en dilluns. Tot pot començar en un gest…

[LOLA CASAS] Això és el que pensa acompanyada de l’ambient generós que li proporciona l’aroma del cafè i l’ambient càlid en què s’ha refugiat per casualitat. Havia entrat esperitada al bar de la plaça. El paraigua que regalimava li mullava els turmells, les vores de l’abric ben xopes, els cabells esbullats pel vent… Quin xàfec, mare meva! Després d’un cap de setmana assolellat, un dilluns de llamps, trons, pluja i ventades. Sort que ha trobat una taula lliure, un lloc tranquil on passar una estoneta mentre la pluja fueteja persistent el món exterior.

Tot pot començar amb un gest… Només cal observar possibles protagonistes. La dona solitària i de posat nerviós que fita amb insistència una i altra vegada el rellotge. Les dues àvies xerraires amb un ull posat a tot el que es mou al seu voltant. La parella de mitjana edat que no es diu res, un res ple de trist silenci i mirada perduda… El noi que escriu gairebé immòbil i que només aixeca la vista quan una noia determinada es belluga… I la noia de posat tranquil que llegeix un llibre gruixut, de tapes una mica gastades, un llibre rellegit moltes vegades… Només cal observar el gest. La noia es recull distreta el rínxol que li cau sobre el front. Ho fa amb delicadesa, de manera inconscient. Concentrada en la història, no s’adona que el punt de lectura voladís i silenciós cau a terra i amb ell arrossega [BIEL BARNILS] la vista del noi que escriu gairebé immòbil a la taula del costat. L’hi cull de terra i ella diu “gràcies” sense aixecar la vista del llibre. “De re”, li respon ell mentre torna al seu lloc i segueix amb la descripció precisa d’aquest bar. Sobretot aquesta llum apagada per la tempesta que entra per uns finestrals més amples que alts que procura de descriure. Opinar és ben senzill i tothom ho fa tothora, fins i tot massa, quan el que realment costa és descriure, simplement descriure amb exactitud qualsevol de les coses que ens envolten. [JAUME HUCH] “Les coses que ens envolten”, escriu llavors, al marge del paper, per tal d’apuntalar la idea. “I les persones”, afegeix a continuació tot lamentant que la noia del rínxol no li hagi tornat la mirada, captivada com està per la lectura d’aquell llibre que deu haver encisat tants ulls. “Com ho puc fer”, es diu, “per saber de quin color té els seus?”. No en té prou amb el gest delicat amb què es recull el rínxol. Podria descriure tot el que l’envolta: les parets, les finestres, les taules…, fins i tot el soroll persistent de la pluja, però és incapaç de dibuixar-la amb paraules si no sap de quin color té els ulls. I llavors, sense pensar-s’ho, es deixa dur per un impuls –tombar una cadira–, amb què aconsegueix no tan sols causar un bon ensurt a tothom, sinó que ella alci, finalment, la mirada.

[LAURA BASAGAÑA] És una mirada vívida, llampurnant, que barreja aigües maragdes i filets de blau de cel escandinau. És una mirada, malgrat tot, de persona espantadissa, que es refugia en la lectura. Que agafa el llibre com una armadura, o potser com un abric, com un refugi on aixoplugar-se. En uns breus instants capta l’ensurt de la noia i també la distensió. La mà d’ella tapa el títol del volum i ell ha de fer càbales. Llegeix, potser, algun clàssic de literatura russa o bé algun autor de nova fornada amb tints postmoderns? Teatre ‘underground’, d’aquell sorgit dels laboratoris d’escriptura tant en voga, o ciència-ficció, editada en aquelles editorials petites i gegantines alhora? Tal vegada, novel·la eròtica? Després del terrabastall sonor causat per la cadira, un tímid somrís apareix als llavis d’ella. Ell diu: [XEVI PUJOL]“Perdona si t’he espan…”. Però no pot acabar de dir-ho perquè ella el talla de cop, amb una veu aflautada i amb una sobtada expressió de sorpresa a la cara: “Quirze? Quirze Besora?!”. Ell queda mut en sentir el seu nom. Com és que aquella noia rinxolada sap qui és? On es devien conèixer? Ell mira de pensar de pressa, però el cas és que no es recorda en absolut d’haver-la conegut mai abans. “D’una noia així, me’n recordaria”, pensa. El fragor d’un tro entra pels finestrals i la porta del cafè i es mescla amb la remor del local. Finalment, ell li respon, fit en la blavor d’aquells ulls que ara el miren sense gens de timidesa: “Ens coneixem?”. Ella fa que no amb el cap, somrient, i, abans que la noia es pugui explicar, ell pot reconèixer el llibre que ella té entre les mans: és Fantasmes de fusta! La novel·la que ell va escriure fa set anys! La seva única novel·la.

[NÚRIA ARMENGOL] “Ai”, pensa en Quirze, “i ara què. Una lectora”. Un lector qualsevol ja li hauria travat l’estómac, però ella… Aquells ulls semblen contenir tot l’univers, tots els temps a dins. D’on prové aquella sensació, aquell encís desconcertant que sembla omplir-ho tot? “Encantat, espero que… bé, que gaudeixis de la lectura… perdona si… el soroll t’ha molestat… i això”. “Oh, no!”, respon ella. “Quina il·lusió!”. I tanta il·lusió que li havia fet. Parla de Fantasmes de fusta durant almenys mitja hora seguida, sense una sola pausa. En Quirze amb prou feines la segueix i fa una estona que ha perdut el fil de la seva interpretació. “Però com em llegeix?!”. A fora la tempesta ha perdut intensitat i entre la fina pluja comença a sortir el sol. Un raig la il·lumina. Tot l’encant perdut. Cap misteri. En Quirze la veu com una dona normal i corrent, excessivament xerraire i una mica volada. No sap ni com es diu ni sap com fer-s’ho per marxar. Com sortir del gest d’aquest dilluns?

[MARTA VILARÓ] Sense voler, en surt amb un altre gest. La noia calla, i llavors ell s’adona que s’està fregant les celles amb l’índex i el polze mentre fa una ganyota arrufada. Ella li diu: “Aix… T’estic avorrint, oi? Esclar, tu tot això ja ho saps, ho vas escriure tu!”. Li hauria de dir que no ha entès res de res. El llibre no té cap d’aquells significats ocults que ella hi ha volgut veure. De fet, tota la novel·la gira al voltant de les descripcions acurades d’ambients i paisatges, com les ombres dels troncs que al capvespre es projecten en el pantà on un dia van quedar submergits, talment fantasmes de fusta. Tot això allargaria més la conversa, però. “No, tranquil·la, mmm… És que aquesta mena de dies em fan venir la migranya. Val més que surti a escampar una mica la boira, a veure si em passa… Vols que et signi el llibre?”. I, sense esperar la resposta, li agafa de les mans i li estampa una dedicatòria. “Per a una bona caçadora de fantasmes de fusta.” Agafa les seves coses i surt per la porta. No té temps de sentir que ella diu, tímida, mentre es mira la pàgina dedicada: “És que és de la bibliote…”.

HISTÒRIA COL·LECTIVA ESCRITA PER: 

Lola Casas. Mestra i poetessa.

Biel Barnils. Bloguer (Tinta xinesa), llibreter, activista cultural, periodista i autor polifacètic.

Jaume Huch. Editor (Edicions de l’Albí) i escriptor.

Laura Basagaña. Lletraaddicta, periodista, poeta i cronista de la vida (Llavor cultural).

Xevi Pujol. Poeta.

Núria Armengol. Poeta, escriptora, bibliotecària i professora.

Marta Vilaró. Traductora, correctora i lletraferida esporàdica.

Il·lustració de portada: Gibet Ramon.