Després d’anys treballant braç a braç amb el Xocolater de Taradell fent delícies per a tothom, amb 33 anys i dos fills, d’un i quatre anys, la folguerolenca Gibet Ramon ha decidit fer un pas ferm endavant i lluitar pel que més l’apassiona: el dibuix. S’ha aventurat a viure embolcallada de línies de colors i personatges de conte i trepitjar el jardí incert de l’autònom per mirar de fer realitat un somni. I se n’està sortint prou bé! Ara acaba d’il·lustrar un parell de publicacions: un llibre de poemes infantils amb l’escriptora Lola Casas (‘Comerç de poemes / Poemes de comerç’. La Galera, 2018) i un conte per a l’escola d’educació especial l’Estel de Vic (‘Jamalí i els colors’. Associació Tapís, 2018). Ah! I les seves il·lustracions també les podeu veure donant vida al nostre lloc web, a Mitja Llimona. Avui la volem conèixer una mica més!

D’on et ve la passió pel dibuix?

Jo des de ben petita he dibuixat. El primer record que tinc de dibuixar en una escola és amb sis anys, quan anava a fer tallers de dibuix i pintura a l’Escola Masferrer de Vic. Més endavant vaig passar al taller d’adults, que era més de dibuix lliure, i d’allà tenia claríssim que me n’anava a fer el batxillerat artístic. I del batxillerat artístic tenia claríssim que me n’anava a estudiar Il·lustració. Havien de fer el cicle formatiu a l’Escola d’Art de Vic, però es va anul·lar en aquell moment (ara ja l’han implantat) i em va tocar anar-me’n a l’Hospitalet de Llobregat, a l’Escola Superior d’Art i Disseny Serra i Abella.

Il·lustració són dos anys a l’escola i un any per fer el projecte final. D’allà jo vaig saltar, per provar, per coneixement més que per voler-m’hi dedicar –de fet, no l’he acabada–, a la carrera d’Història de l’Art. I mentre l’estava fent, el segon any, em van parlar d’un postgrau d’il·lustració avançada a l’escola Massana. Però feien selecció i només hi podien entrar vuit alumnes. M’hi vaig presentar i em van agafar. Era un postgrau amb tres professors: la Luci Gutiérrez, que és una il·lustradora que es dedica més aviat al disseny gràfic i que ens impartia l’apartat de publicitat; la Noemí Villamuza, que ens feia l’apartat de contes, i l’Elenio Pico, que ens feia disseny gràfic. I la veritat és que aquell any vaig aprendre molt. Els cicles formatius no estan gaire enfocats al mercat laboral. En canvi, en aquest postgrau fèiem encàrrecs ficticis. Ens posaven a prova.

El camí ha estat llarg abans no t’has pogut plantar i dir: “Ara sí, em puc dedicar completament a la il·lustració!”. De fet, fa poc temps que ets ‘freelance’. Fins fa poc estaves treballant entre pastissos i xocolates. Què ha canviat? Què t’ha portat a fer aquest pas?

Jo sempre he dibuixat, però sempre ho havia fet en el temps lliure, necessitava altres feines per pagar-me el lloguer, la llum, etc. Però va arribar un moment que em vaig plantejar si això era el que volia. Amb el Xocolater de Taradell, en Raül Cegarra, hi estava molt bé; a més, treballant allà sempre m’he sentit com a casa, però un dia em vaig imaginar amb 50 anys fent pastissos i això em va ajudar a fer el pas. Que potser acabaré fent pastissos, eh! Però si no faig res per mirar de canviar-ho… És el que es parla de la zona de confort. És molt còmode tenir el sou cada mes.

Tens dos nens petits i just ara has emprès aquesta aventura de treballar pel teu compte. Com portes la conciliació entre feina i família?

Ho afronto després de deixar de dibuixar durant quatre anys. Vaig deixar-ho quan va néixer en Martí, perquè no tenia temps i allò que vas fent altres coses. I quan en Martí ja era una mica gran va néixer en Maiol. Llavors ja ho vaig abandonar del tot. L’home sí que continua fent coses, potser menys, però les dones renunciem a molt més. Jo vaig deixar-ho de fer tot fins al dia que vaig veure que no podia ser. No és que no siguis feliç, però tens com una tristesa de dir: “Jo no soc només això!”. I, a més a més, si tu estàs trist també els transmets això als teus fills, i jo no volia això. Que ja m’ho trobaré, que potser a l’agost haig de buscar una altra feina. Però ara també tinc clar que si busco una altra feina serà una feina que em permeti estar moltes hores aquí casa continuant picant pedra i trucant noves portes. Perquè al final són més hores de buscar que de dibuixar. A més, les coses van molt lentes treballant en il·lustració. El llibre de la Galera el vaig acabar al desembre i cobraré la feina ara.

Esclar, fer tota la roda i que tot es normalitzi és complicat.

Sí, és una roda que no sé si s’arribarà a fer… És aquesta por, oi? Amb tot, ara guanyo menys diners però soc més feliç.

És complicat fer-se un nom en el sector? Abans parlàvem de conciliació… El fet de ser dona també ho complica?

Esclar, jo començo a dibuixar quan deixo els nens a l’escola. Quan vaig plegar del Xocolater de Taradell en Maiol va estar tres setmanes malalt aquí casa, vull dir que vaig estar tres setmanes d’infermera. No vaig fer res! Quan els nens estan malalts, quan s’han de fer encàrrecs, anar a comprar… ho acabes fent tot tu. Estant a casa costa molt d’imposar-se la disciplina de “soc a la feina”. Sí, estàs asseguda aquí, en aquesta taula, i fas la teva feina, però si el nen està malalt deixes tu la feina perquè “tu ja ets a casa!”. I em donen suport amb tot, a casa, però costa molt que facin aquest canvi de mentalitat. Sí, dibuixo i m’ho passo molt bé, però és la meva feina. És complicat.

Fixar els teus propis preus també ha de ser complicat.

El tema de preus és molt complicat, perquè ja no només ho has de fer per tu, sinó per tota la professió. Hi ha uns límits que no es poden baixar, encara que hi perdis l’encàrrec.

Imaginem que això és un repte.

Esclar, hi ha coses que tu les faries gratis perquè saps que et portaran altres coses, però arriba un punt que no ho pots fer. Ja no només per tu, sinó perquè si tu ho fas gratis, un altre en sortirà perjudicat.

Això passa molt amb les professions artístiques…

Vaig fer un curs de com negociar els teus encàrrecs que vaig trobar boníssim. Va durar només quatre hores, però em sembla que és el curs que he fet més ben aprofitat, perquè al final és una cosa que ens costa molt fer a nosaltres. Jo tinc la sort que tardo poca estona a fer un dibuix, però tinc una amiga que per fer el mateix dibuix que faig jo s’hi pot estar tres dies. I no és ni culpa seva ni meva. Vull dir, hi ha d’haver un preu. I tu has de saber negociar perquè no hi ha ningú que ho faci per tu i ho has d’aprendre a fer. I has de tenir “morro”, perquè s’aprofitaran de tu. A més, quan poses un preu no estàs venent un dibuix, estàs venent una idea que t’encarreguen a tu perquè ells no la poden fer. I t’han de pagar el dibuix, t’han de pagar la llum de casa, t’han de pagar tots els estudis que tu t’has pagat… I què que jo faci un dibuix en cinc minuts? És igual! I això és el que costa més d’aquesta professió, fer-te valdre. Creure’t tu mateix que és la teva feina i que tu has de menjar d’allò. I que o comences a tenir “morro”, o se n’aprofitaran. Els editors sempre intentaran treure’t els llibres a meitat de preu.

Les associacions d’il·lustradors fan molta feina en aquest sentit. Jo des que vaig començar a estudiar que soc sòcia de l’Associació d’Il·lustradors de Catalunya. Per què? Perquè tu pagues una quota trimestral però a darrere hi tens un servei jurídic que et dona suport, i si tens un problema hi ha un advocat, un gestor… Perquè la gent se n’aprofita molt! Sobretot quan hi ha concursos. Fa poc hi va haver un concurs de la marca Skoda que si guanyaves pintaves un mural en directe. Era la “hòstia”! O sigui, no només guanyaves, sinó que havies d’anar a treballar gratis. I arran de les pressions ara el premi és anar a fer el mural més 2.000 euros. Esclar, si ningú hagués dit res hi hauria un pobre home o dona que guanyaria, estaria súper content o contenta perquè ha guanyat, però després estaria treballant gratis. I això fa molta ràbia. I passa amb tot, eh! Oh, que car que és això! Ostres, que car que és això? Tu saps el que implica? Tu estàs pagant els deu dibuixos que he fet abans que aquest, que els he descartat i els he llençat a les escombraries.

Has trobat un estil en què t’hi sents còmode, molt personal, els teus dibuixos són fàcilment recognoscibles. Com definiries el teu estil?

Si algú veu el teu dibuix i el reconeix ja és una petita victòria. Intento fer dibuixos que expliquin alguna cosa. Per mi la il·lustració és explicar el que diu el text, però d’una altra manera. Donar-hi la volta i posar-hi un toc teu. Jo crec que faig els dibuixos una mica gamberros, amb un toc d’humor.

La inspiració a l’hora de dibuixar és pura al 100 % o tenen molt pes les vivències personals?

A vegades sí que és molta imaginació, però al cap i la fi tots tenim un armari d’imatges o de situacions al cap, situacions que passen en el teu dia a dia; els nens també t’inspiren una mica, eh! [riu]. En el fons tot és al cap, tot es relaciona.

Quins són els teus referents o quins il·lustradors no ens podem deixar perdre?

La veritat és que no tinc cap referent en concret. Et podria dir qui no és referent… [riu] Sempre he comprat molts contes perquè m’agraden estils molt diferents i, sobretot, ara amb Instagram coneixes a molta gent, il·lustradors de tot el món, i sempre, vulguis o no, t’inspires amb tots. És inevitable. Sempre m’havia agradat molt la Noemí Villamuza i al final va acabar sent la meva professora. En Pablo Auladell també, i m’agrada molt l’estil de la xilena Paloma Valdivia. No crec que m’inspiri en ella, però sí que hi ha coses que inconscientment he agafat.

T’agraden per alguna cosa en concret?

Ja sé que diuen que la il·lustració ha de transmetre un missatge, però també ha de ser bonica. Llavors, a mi m’ha d’entrar pels ulls. No és una decoració, però ha de transmetre només amb la imatge. Jo em fixo molt en això. Hi ha llibres que em criden molt per això.

Ara podem trobar les teves il·lustracions al llibre ‘Comerç de poemes / Poemes de comerç’. Com és treballar amb una escriptora amb tant de ‘background’ (més de 60 obres publicades) com la Lola Casas? Què ha representat per tu?

Ha estat una estrena per la porta gran. Que el primer llibre publicat sigui de la Lola Casas, això ja t’obra moltes portes. Molta gent busca els llibres de la Lola Casas.

Va ser tota una casualitat treballar amb la Lola. Va ser gràcies al Xocolater de Taradell, que coneix molt la Lola. I va ser, sabeu, el moment indicat i el dia indicat. Es van trobar un dia i la Lola li va comentar que treia llibre nou i que no trobava il·lustradora. I en Raül en aquell moment va pensar en mi i li va dir: “Ostres, la noia que treballa amb mi és il·lustradora”. I van quedar que li passés uns dibuixos i que ella li passaria a l’editor. Si en Raül aquell dia no hagués anat allà la Lola hauria buscat una altra persona. I, la veritat, una mica de pànic quan em van passar tota la maqueta amb més de 200 pàgines i, a més, era un llibre amb tapa dura. Vaig pensar: “Això va ‘en serio’!”. I la veritat és que molt bé. L’experiència, boníssima.

Aquesta casualitat també va ser gràcies a l’escriptor britànic Roald Dahl.

Sí, el xocolater i la Lola es van conèixer en el centenari del seu naixement. La Lola va conèixer Roald Dahl. Quan feia de mestra, els seus alumnes van començar una correspondència amb ell i, més endavant, van fer un viatge i el van anar a conèixer i van mantenir el contacte durant molt temps. I en Raül, pel centenari i emulant la figura de Willy Wonka, el personatge de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ de Dahl, va crear cinc mil rajoles de xocolata (‘Llepadits’) que tenien un bitllet daurat amagat amb un premi. I en aquest acte es van conèixer amb la Lola i, des de llavors, han anat fent moltes coses plegats.

Al llibre, dibuixos i paraules transmeten que hi ha una connexió especial entre tu i la Lola…

Molt! Parlem molt sovint. És molt “canyera”, impacta una mica els primers cops, però quan li entres bé és una passada. De fet ja m’ha passat un altre llibre per fer i tot. És una persona que sempre està fent coses: “I què et sembla si fem això, i si fem allò…”. I té tanta experiència que t’ho fa tot molt fàcil. Em va ajudar molt algun dia que estava una mica encallada i també va dipositar molta confiança en la meva feina. De fet, no va veure els dibuixos fins gairebé al final, només havia vist els dos de la portada.

Aquest llibre va ser una mica exprés, perquè normalment la portada és l’últim que es fa i sols escollir algun dibuix de dins i el fas servir per a la portada. Doncs aquí es va començar al revés. Abans de fer-ho tot, l’editor, en David Montserrat, em va dir: “Gibet, necessitem fer la portada ja per començar a vendre el llibre abans que es faci”. I esclar, vaig haver de decidir l’estil de tot el llibre amb els dibuixos de la portada, i això va ser com “ai, ai!”. Vaig fer dos personatges, el carnisser i la llibretera, i a partir d’aquí van muntar la portada. Dos mesos després es va fer el llibre. Vam començar la casa per la teulada.

“El rim s’ha fet vers. I el vers, dibuix”. Realment és tan senzill, tal com versa la Lola Casas al llibre, treballar a “quatre mans”? Els il·lustradors sovint us trobeu en aquesta tessitura…

És complicat, sobretot pels escriptors, crec. Vaig tenir un problema fa molts anys amb un escriptor, que no coneixia gaire, que em va demanar de fer un conte conjuntament per enviar a un concurs, i es va convertir en un problema. Jo m’imagino que els escriptors quan escriuen inconscientment s’imaginen imatges i personatges i, algunes vegades, no ho saben transmetre a l’il·lustrador. I el nostre imaginari pot ser totalment diferent. En aquest punt es xoca molt. I depenent de l’escriptor aquí és on hi poden haver més picabaralles. Per exemple, aquest home que us comentava era una mica cap quadrat i s’havia imaginat com havien de ser els personatges de la seva història. I quan va veure els meus dibuixos em va dir: “El cel no pot ser de color rosa; l’avi no pot tenir una barba que arribi quatre metres més enllà…”. I per mi la gràcia de la il·lustració és que no fas el que fas amb la fotografia i és que pots fer el que vulguis.

És per això que molts il·lustradors acaben escrivint els seus propis contes. Per dos motius principalment: en primer lloc, perquè és fàcil, tu l’escrius i ja penses en el que dibuixaràs i, en segon lloc, pels drets d’autor. Aquí hi ha la gran desigualtat. Va per editorials, però normalment l’autor cobra el dotze per cent de cada llibre i l’il·lustrador un dos o un tres per cent.

Ostres, molta diferència.

Sí, i no entenc per què. És molt injust això, per això molts il·lustradors opten per menjar-s’ho ells mateixos.

Treballes amb dues tintes en aquest llibre: blau i negre. Un repte? Per què aquests dos colors?

L’editorial em va enviar els dos ‘pantones’ i em va dir que havia de jugar amb aquests colors. Va ser tot un repte, però és molt interessant de cara al dibuix. Com més encotillat és l’encàrrec més imaginació hi has de posar. Si tens tots els colors del món per dibuixar a vegades també t’atabales i pot sortir un poti-poti. Per mi sempre és més elegant el “menys és més”.

Va ser molt complicat perquè vaig haver d’omplir molts espais amb només dos colors i els seus tons, però em va agradar molt. Ara hi ha moltes coses que les faig només amb dos colors perquè és molt interessant i realment parla més el dibuix que el color. Aquí, en aquest llibre, gairebé et diria que el color només acompanya. Però sí, quan m’ho van dir vaig pensar: “uf!”.

Com treballes normalment?

Jo ho dibuixo tot a mà, amb algun Rotring o un retolador primet. Ho escanejo, ho vectoritzo i llavors hi poso el color amb l’ordinador. Així ho he fet en el llibre de la Lola. Però cada llibre és diferent, el de ‘Jamalí i els colors’ és tot fet amb l’ordinador, i la veritat és que cada cop tinc més tendència a utilitzar-lo. L’ordinador és molt net.

A quin dibuix del llibre tens una estima especial?

A la llibretera molta, perquè va ser el primer dibuix que vaig fer. El del poema de la cadira també m’agrada molt, el dibuix i el poema. Va ser el primer que vaig fer de l’interior del llibre. I un que crec que m’ha quedat especialment bé és el de la perruqueria, pel repte d’omplir tota una pàgina, i això que parli del mar de cabells. Crec que té molta força visual, potser per la taca.

I la sensació que vas tenir quan vas rebre el llibre?

Uf! Quan va arribar el repartidor amb la caixa (em portava 12 exemplars) estava molt nerviosa perquè no havia vist res imprès. A vegades t’envien una prova d’una preimpressió, però aquest llibre el volien treure al febrer sí o sí, suposo que per Sant Jordi, i no hi va haver temps. Com que no havia vist cap prova pensava: “I si els colors són una merda o el dibuix surt pixelat…”. Esclar, no vaig veure el llibre fins al dia abans de sortir al carrer. Però molt bé! Era com una emoció, un altre nen! [riu] O com si haguessin arribat els reis! Uau!

I quan veus per primera vegada els teus dibuixos a les estanteries de les llibreries?

És molt estrany. Costa molt ensenyar el que fas a la gent, sobretot quan es tracta d’una cosa tan introspectiva. No t’acabes de creure que allò val, que és allà. No ho sé, és una sensació molt rara. Tu veus un altre llibre i dius: “Uala, que guai!” Però veus el teu i comences a mirar i continuaries retocant coses. Sort que hi ha dates d’entrega, perquè sinó seria un bucle infernal i acabaries explotat. Al final ho has d’entregar perquè ho has d’entregar, hi ha dibuixos que t’agraden més i altres que no tant, que els veus més justos. Costa molt valorar-se positivament, per molt que la gent et digui que està molt bé. Penses: “Què pensarà la gent?”. T’ha de ser igual, però costa perquè estàs mostrant una cosa teva molt personal.

I quan ho van veure els teus fills?

En Maiol és molt petit encara, però en Martí sent paraules que diem nosaltres i no sap gaire on col·locar-les. I el primer que va fer va ser obrir-lo, fullejar-lo i va dir: “Això tan ‘cutre’ ho has fet tu, mama?” [riu] Segurament, ell va associar que era una paraula bona. Perquè després li vaig preguntar: “I què vol dir ‘cutre’?”. I em diu: “Ah, no ho sé”. Va ser gloriosa aquesta primera frase! Però li va agradar molt. A vegades quan li faig dibuixos em diu: “Dibuixes tan bé, mama”.

Entre altres, la Lola dedica el llibre al Xocolater de Taradell, en Raül Cegarra.

Sí. Hi havia un projecte inicial abans d’editar-se el llibre. La Lola havia de fer poemes per als comerços i durant un mes aproximadament aquests els havien de tenir penjats a l’aparador. Va ser un projecte que es va començar entre Taradell, Mataró i Solsona. I el xocolater era el contacte de Taradell. Per això li va dedicar, no hi té res a veure que jo treballés amb ell.

I s’acaba convertint en llibre?

Què va passar? La Lola, que tenia molta relació amb en David Montserrat (l’editor del llibre), li va parlar del projecte. I l’editor va dir: “Això pot ser un llibre molt ‘xulo’!”. I llavors es va fer el llibre.

Es durà a terme el projecte inicial?

Es farà aquest octubre a Taradell i, més endavant, suposo que es farà a Solsona i Mataró.

Estàs treballant en nous projectes?

Ara fa poquet que he acabat el llibre ‘Jamalí i els colors’. És un conte ‘xulíssim’, però també és una de les coses més difícils que he hagut de fer mai. Aquest any l’escola d’educació especial l’Estel de Vic fa els 50 anys i em va encarregar fer les il·lustracions d’aquest conte que havia escrit una de les mestres, que escriu molt bé. És sobre un nen que els seus pares li expliquen que haurà d’anar a una escola especial i ell no entén què volen dir, amb això d’una escola especial. I esclar, dibuixar aquest conte… Surt un nen amb síndrome de Down, una nena cega, etc. Intentar dibuixar aquests personatges sense que et quedin grotescos però que s’entengui que tenen unes característiques especials ha estat complicat. Però m’ho he passat teta fent aquest conte i ha estat un repte.

De moment, només han fet una tirada de 500 llibres perquè els fa l’Associació Tapís, que porta un programa de reinserció social per a nois i joves amb risc d’exclusió social, i ho fan tot amb paper reciclat, full a full, i costa molt. Però la idea és portar el projecte a alguna editorial perquè és una història que jo crec que pot ajudar a molta gent. Hi ha molts pares que els costa acceptar el que tenen els seus fills i acceptar que potser han d’anar a una escola amb necessitats especials, i això pot ajudar una mica. Al cap i a la fi el conte acaba amb la conclusió que aquella escola és especial perquè és la seva, no perquè sigui un escola d’educació especial. Perquè acaba tenint gimnàs, menjador, van de colònies, fan natació, fan mates… Ha estat un projecte molt bonic.

I ara estic començant un altre llibre que m’ha passat la Lola, que és un llibre de poemes molt peculiar [riu]. És tot sobre les merles. La Lola al seu balcó hi té un niu de merles i com que s’està molt a casa ha escrit molts, però molts, poemes sobre les merles. I són molt divertits però és un projecte molt concret.

I et defenses amb els ocells?

M’agraden molt els ocells. A més les merles visualment donen molt joc. Sembla que no, perquè són negres amb el bec taronja, però si juguem també amb un parell de tintes pot ser un llibre molt potent. I és el que dèiem, no? Que la Lola ja obra portes. El fet de ser la Lola ja fa que deu editorials s’hi hagin interessat. Però esclar, tu abans de vendre el projecte almenys has de tenir sis o set il·lustracions acabades per ensenyar. És amb el que estic treballant ara.

També tinc encàrrecs més petits que han anat sortint. I continuar picant pedra i buscar més coses. Ara m’agradaria buscar més llibres de text que, tot i que és una feina més avorrida, és més fixa i pots compaginar-la amb altres treballs.

Pensant en futur com i on et dibuixaries?

M’agradaria continuar dibuixant exclusivament, i si pogués em dibuixaria en un estudi tancat, que pogués tancar portes [riu], on hi pugui tenir un moble súper gran on guardar els dibuixos, que no els hagi de tenir a sobre d’una cadira o a dalt d’un armari. No necessito gaire més. L’avantatge de la il·lustració és que amb un ordinador i dues mans ja fas. Però suposo que em dibuixaria així. I amb els nens jugant a fora, que no els hagi de tenir a la falda mentre dibuixo.