Eloi Roca: “Espero que ser pare de dia pugui deixar de ser notícia”
La figura de la dona monopolitza la majoria de professions dedicades a l’atenció als infants. Ara, però, cada vegada hi ha més homes que fan un pas endavant, de manera que trenquen estereotips i reivindiquen el seu lloc en aquest sector. És el cas de l’Eloi Roca. Ell, de professió, és pare de dia.
La seva parella, la Txell Verdaguer, va obrir fa quatre anys la llar de criança Estels, a Vilopriu (Baix Empordà). En quedar-se embarassada, l’Eloi, sociòleg i músic, va decidir implicar-se en el projecte. Des de llavors se n’ocupen tots dos, i la seva filla de 15 mesos, la Tanit, els acompanya en aquesta experiència.
L’Eloi ens ha obert les portes de la llar i ens ha convidat a passar una tarda amb els nens. També hem tingut una estona per parlar amb ell de la seva història personal i de les llars de criança.
Què et va portar a convertir-te en pare de dia? Passa a tenir més sentit la idea quan neix la teva filla, la Tanit?
Des que va néixer el projecte Estels la Txell m’ha tingut de suport. Al principi per adaptar la casa i, quan va passar a tenir més nens, li vaig començar a donar un cop de mà en els àpats i les migdiades perquè ella pogués fer una atenció més individual.
Em vaig convertir oficialment en pare de dia perquè va arribar la Tanit. Quan la Txell es va quedar embarassada hi va haver un debat de família per veure què fèiem amb la llar de criança. Jo estava treballant de músic des de casa, component i produint música per encàrrec alhora que coneixia el projecte; ja passava hores amb els nens i ells tenien un vincle fet amb mi. Era una bona oportunitat per agafar el relleu de la Txell, mantenir el projecte Estels en actiu i no haver de renunciar a la vida en família i la música. A part, era l’opció que en un futur em permetria estar amb la meva filla totes les hores. El debat va ser molt curt, vam prendre una decisió de seguida.
Com definiries la figura del pare o mare de dia?
A l’Associació de Llars de Criança es va debatre si s’havia de canviar el nom de mare de dia per un altre que li donés un to més professional, però jo trobo que és un nom que hi escau molt. Una de les premisses que m’agrada recordar és que en el projecte de mare de dia la prioritat és que l’infant pugui estar amb la seva família. És durant les hores que no hi pot ser, quan apareixem la mare o el pare de dia. De fet, les llars de criança volen representar la continuïtat de l’ambient familiar.
Jo crec que som acompanyants de vida. Simplement oferim els espais, el temps i els materials perquè tot succeeixi, sense forçar res. I ens sorprenem amb ells amb tot el que fan nou: quan caminen per primera vegada, quan diuen les primeres paraules, etc. Es tracta de ser-hi i donar-los acompanyament en tots aquests moments.
Quina és la principal diferència entre una llar de criança i una escola bressol?
Quan parlem d’això jo sempre dic que el debat no pot ser escola bressol o llar de criança perquè no juguen a la mateixa lliga. Són coses diferents, els plantejaments són diferents. Amb tot, crec que una de les grans diferències és la ràtio, el nombre d’infants a càrrec de cada adult. Aquí, a la llar de criança, cada un de nosaltres atén un màxim de quatre nens, i això ens dona la capacitat d’observar tots els petits canvis que van experimentant al llarg d’aquests primers anys.
També tenim horaris molt flexibles, molt vius. Si anem d’excursió al matí i arribem tard per dinar, no passa res. Però si, per contra, hi ha uns quants nens que tenen gana, arribem abans i dinem d’hora. És difícil que les institucions tinguin aquests horaris tan vius. Els nens també són d’edats diferents aquí. Cadascú sap quin nivell té i cuiden els més petits d’una manera especial. Les entrades i les sortides de la llar també són llargues i amb les famílies es crea un vincle molt bonic.
Com és el dia a dia d’un infant a la llar de criança? Us heu nodrit molt de pedagogies alternatives com la de Waldorf, la d’Emmi Pikler o l’educació viva…
Hem dissenyat el nostre projecte combinant diferents principis de pedagogies centrades en la persona. Agafant idees de l’educació viva, Pikler, Waldorf i altres autors hem vestit Estels i es pot veure en els detalls de com es desenvolupa el dia a dia a la llar de criança.
Tenim unes rutines. Des que obrim portes, els nens van arribant al seu ritme, cantem la cançó de benvinguda i anem a esmorzar a la cuina. L’esmorzar l’oferim nosaltres, cada dia és diferent, i poden escollir si volen esmorzar o no (hi ha nens que potser han menjat a casa i no tenen gana). Després de l’esmorzar fem una proposta d’activitat i ells també decideixen si hi volen participar. Cada dia de la setmana proposem un tema diferent. Per exemple, els dilluns fem activitats d’experimentació, els dimarts intentem fer una sortida llarga o els dijous fem cuina. Aquestes propostes les anem repetint d’una setmana a l’altra perquè ho puguin anar integrant. Per exemple, si fem pa, no en fem només un dia, sinó que potser estem tres dijous practicant-ho. Després de l’activitat hi ha una estona de joc lliure i una passejada pel poble fins a l’hora de dinar.
Un àpat en què poseu molta atenció, oi?
Sí, fem el dinar per torns. No dinen tots en el mateix moment. I això ho fem per atendre les diferents necessitats que tenen i segons el nivell d’autonomia. Cuidem molt aquest moment, mirem molt els detalls: els bols que utilitzem són de ceràmica, els coberts són metàl·lics, els gots són de vidre, intentem posar estovalles… La nostra premissa és que l’infant no mengi una cullerada de més, que no mengi alegrement. Ell decideix la quantitat que vol menjar. També decideix l’ordre dels plats: per exemple, pot començar per les postres, si vol. La idea és que el menjar que oferim o que porten de casa és menjar saludable i, per tant, l’ordre és indiferent. Després del dinar comencen les migdiades, que també acompanyem individualment. Les grans no fan migdiada i fem propostes d’activitats més tranquil·les com, per exemple, jocs de taula.
A la tarda, quan estan tots desperts, llegim un conte que és el mateix tota la setmana. Intentem que siguin contes en què es representen històries del seu dia a dia i amb personatges amb els quals els infants es puguin identificar. I, després, berenar i recollida.
Amb la teva guitarra poses ritme a un grup de música per a nadons, Dadà, juntament amb la Mireia Monterde. El teu amor per la música t’ha ajudat en aquest camí cap a la connexió amb l’infant?
Això ho estic descobrint ara, perquè la meva relació amb la música era molt diferent. Abans tenia un grup de death metal i la música era la meva via d’escapament.
Amb el projecte de Dadà això ha canviat. És un projecte súper agraït. La idea és fugir del repertori infantil: fer cançons per als pares però que siguin amables per als nadons. Crec que hem trobat un bon equilibri amb això. I és molt bonic tot el que es genera en els concerts. Ha estat a través de Dadà que m’he deixat anar a dins de la llar, a Estels. La guitarra no hi era mai i ara sempre és molt a prop. Hi ha dies que l’agafo, em poso a tocar alguna cançó i la Txell canta. A vegades també ens inventem alguna història i els nens la representen. Ara sí que començo a trobar una connexió més real amb la música i toco el que sento.
Home en un món pràcticament monopolitzat per la figura de la dona. Com t’hi sents? Per què tan pocs homes han fet el pas que has fet tu?
M’hi sento molt còmode, rodejat de nens. Ja m’ho deia la Txell, que tinc com una espècie de facilitat amb ells. I és màgic quan descobreixes des d’on acostar-t’hi i aprens a confiar en cada un d’ells, a deixar-los fer. Fins fa poc jo ho desconeixia, tot això.
Tinc la sensació que ja no és tan extraordinari ser pare de dia. Potser no n’hi ha gaires, però de pares implicats i que fan les coses des d’un altre punt de vista n’hi ha molts. I és una cosa que celebro. Espero que això pugui arribar a deixar de ser notícia, que sigui una cosa normal. Venim dels patrons que venim, hem heretat els rols que hem heretat, però hi ha molta gent treballant per poder trencar això i per sentir-se còmode amb la seva vida, no amb la vida que ha heretat. La Tanit va tardar molt a arribar i a mi em va donar molt temps per treballar tot això: quina relació he tingut amb el meu pare i quina relació vull que els meus fills tinguin amb mi.
T’has trobat alguna reticència per part d’alguns pares que dubten si deixar-vos els fills pel fet de ser home?
Justament al contrari. Ens hem trobat, precisament, que aquest any una de les famílies va dir que es decidia a venir perquè jo oficialment passava a formar part del projecte. Entenien que una figura masculina en el projecte era un plus per a Estels, una altra mirada en l’acompanyament de l’infant.
Amb la Txell formeu part, juntament amb uns 200 professionals més, de l’Associació Llars de Criança. A dia d’avui, ets l’únic home que en forma part.
Sí. Em cuiden molt i m’ho han posat tot molt fàcil, però també he de dir que qui està més ficada a l’associació és la Txell. Dins de la formació de mare/pare de dia que ofereix l’associació em van proposar que parlés del meu perfil, de com he acabat sent pare de dia, de què puc oferir en aquest projecte, amb l’objectiu de desmuntar una mica les pors instaurades a tots nivells.
És molt habitual veure aquest sistema de criança a altres països d’Europa com Alemanya, França o el Regne Unit. A l’Estat espanyol només estan regulades les llars de criança a Navarra, Madrid i Galícia. Com està la situació de les llars de criança ara mateix a Catalunya? La Generalitat va anunciar un decret per regular-les a principis del curs escolar però fins ara han anat proliferant en un “buit legal”…
Sabem que des de la part tècnica s’hi ha estat treballant per poder-ho debatre i aprovar, però degut a la situació política actual això encara no ha estat possible.
Aquesta inseguretat jurídica no us ajuda, suposo…
És curiós. Per una banda, el fet que no sigui una activitat il·legal et dona la llibertat de poder-ho fer. Per l’altra, veus que és necessari que l’activitat estigui regulada per a la tranquil·litat de famílies i infants. De moment, nosaltres formem part de l’Associació de Llars de Criança, que ja funciona com a segell de qualitat. Quan entres dins de l’associació has de complir amb uns mínims com, per exemple, tenir formació, tenir unes determinades hores de pràctiques en una llar de criança, tenir el curs de primers auxilis per a nadons i nens petits i el títol de manipulació d’aliments, entre d’altres. A més, són requisits que figuren a la regulació de Navarra, que han extret d’allà.
La gràcia del projecte de mare de dia és que els nens s’estan en una llar, en un ambient quotidià, i espero que amb la regulació es pugui mantenir aquesta essència.
Pot esdevenir traumàtic el pas de la llar de criança al sistema d’educació convencional, per als infants?
Jo crec que no. Durant l’època que més ho necessiten han tingut una atenció gairebé individualitzada, i quan han de fer el salt a la institució crec que són infants més segurs d’ells mateixos. Estan més preparats, no acadèmicament, sinó com a persones. Apostar per un projecte de mare de dia i ajornar el pas de l’infant a la institució fins que realment estigui preparat considero que és un regal.
A vegades em pregunto si seran infants que qüestionaran més, que diran que hi ha coses que no els ve de gust de fer i que estaran preparats per explicar-ho, per expressar-ho.
Què els diries a uns pares que estan dubtant sobre si portar el seu fill a una escola bressol o a una llar de criança?
Cada cop em costa més donar consells a ningú. Perquè si jo ara us recomano una opció, és com si estigués criticant l’altra. I no és això. Són coses diferents, que no es fan la competència. Cada família té una necessitat i una realitat diferent; per tant, hi ha d’haver opcions per a les diferents necessitats i realitats. I jo entenc la d’una família que necessita una escola bressol i també la d’una família que busca una opció diferent per al seu fill.
Com viu aquesta situació a casa la vostra filla, la Tanit?
És feliç, quan es queda sola, de poder estar amb nosaltres i, quan arriben tots els nens, de poder dir “hola!” a tots. De fet, una de les primeres paraules que va dir la Tanit va ser “hola”. Sempre s’emociona quan entren per la porta. Els saluda, riu, els crida. I ara que ha començat a caminar els busca a tots perquè l’agafin de la mà i l’acompanyin a fer una volta. També li passen coses de germana petita: la passegen amb el cotxet a tota pastilla, la posen sobre el puf i li fan fer voltes. Després, quan està només amb nosaltres, també juga sola llargues estones i practica coses que al matí no li veiem fer.
El contacte diari i tan viscut amb els infants t’ha fet repensar la teva paternitat?
Sí, m’ha fet replantejar com vull acompanyar la meva filla. Veure la Txell amb els nens els primers anys d’Estels em va transformar molt, era l’exemple que necessitava per veure que les coses sempre es poden fer d’una altra manera. Llavors, amb el contacte diari he anat trobant una manera d’estar amb els infants en la qual em sento còmode, intentant desfer-me de molts clixés. I m’he adonat de la importància d’estar present en el seu dia a dia. Els infants sempre et porten cap al present, a l’ara i l’aquí.