“‘No te acabes nunca’ és una carta d’amor adreçada al meu marit que dura dos anys, el temps que em costa dir-li adeu”
‘No te acabes nunca’ és un calfred curt i intens que et recorre el cos i l’ànima, un xupito de realitat amb una barreja, a parts iguals, de cruesa i optimisme, un cant a la vida i a la constant presència de l’absència. És pura veritat. Sense màscares. Durant mitja hora – tres quarts d’intensa lectura, les paraules ens lliguen al recorregut vital de la periodista Maria Leach (Barcelona, 1979) durant un any ple de contrastos i aprenentatges: el seu casament amb en Charlie, l’embaràs i l’espera del seu primer fill, la diagnosi d’una malaltia terminal al seu marit, el naixement del seu fill Nico i la mort d’en Charlie, el seu marit, quan el petit tenia tan sols 5 mesos.
Amor i pèrdua. Pic i abisme en una muntanya russa emocional que Maria Leach va ser capaç de canalitzar a través de la poesia. El seu llenguatge directe i positiu va ser protagonista en un procés literari terapèutic que va acompanyar-la en la seva decisió ferma de lluitar per seguir endavant. Cada nit, quan el seu fill Nico dormia, tornava al pis que havia compartit amb el seu marit i mentre escrivia allò que li sortia (sense filtres) feia un pacte silenciós amb ella mateixa: canviava versos per bosses plenes d’objectes personals d’en Charlie. I, així, anava buidant el pis i ordenant l’ànima. El resultat: un llibre preciós. Un calidoscopi de formes i matisos que camina del gris cap al blau més pur.
A la teva web hi ha una sentència molt encertada i, segurament, molt viscuda: “Hay palabras para todo”. En el teu cas vas decidir fer-les servir per convertir el dolor en poesia. Vas necessitar-la?
Crec que, primer, vaig utilitzar-la per obligació i, amb el temps, es va convertir en una necessitat que m’alleujava… i encara sort que va ser així! Jo escrivia poemes des de sempre, però sense cap regularitat ni constància. Només quan alguna cosa em bullia per dins i sentia que havia de traduir allò en paraules. En el cas del dol, després de la mort del meu marit a causa d’un càncer, tot va començar com un exercici terapèutic. Jo tenia molta pressa per començar a fer el que fos necessari per “superar” allò que m’havia passat (un error, ja que el dol és un procés molt i molt lent, que avança amb comptagotes) i la psicòloga em va empènyer a escriure en saber que era la meva afició. Em va dir: “Escriu cada dia el que sents” i així ho vaig fer, sense saber gaire bé per què ho feia. Em reservava cada nit unes hores, després de sopar, per tornar al meu pis i buscar a dins meu allò que ni jo sabia que sentia. I és que la resta del dia era incapaç d’obrir-me. A part, en aquestes assegudes diàries per escriure, aprofitava que era al pis per anar buidant a poc a poc les coses d’en Charlie, com la roba, el raspall de dents…
Un procés dolorós i, tal com deies, lent…
Aquest costum va durar dos anys i em va permetre anar observant-me per dins, fer front a la meva situació. La resta del dia el meu cervell no em deixava ser conscient. Evitava el dolor i no em sincerava gens amb la família o els amics, no plorava davant de ningú. Em feia molta por patir. Però al final t’adones que tot forma part del procés. Ara que han passat quatre anys, puc parlar amb més llibertat de la mort. Suposo que el dolor es transforma. Es va fent més digerible. Primer és molt sòlid, com una pedra, i amb el temps es va fent líquid, com ara, que ploro per les cantonades. Els del meu voltant no entenen res: “Ara plores?” –se sorprenen. I sí, perquè és ara que m’ho puc començar a empassar. És ara que em baixa per la gola. Suposo que algun dia el dolor passarà d’estat líquid a gasós i serà una altra cosa! No ho sé… Ja us ho explicaré!
I vas escollir la poesia. T’era més concisa, més directa?
Sí. Per una banda, la poesia és més immediata, més ràpida. I, com t’he dit, jo tenia molta pressa, així que era el gènere perfecte per satisfer aquesta impaciència que m’empenyia. A més, la poesia és un continent i un vehicle perfecte pels sentiments i les emocions. Funciona molt per intuïció i no has de ser descriptiu, sinó anar directe al missatge que vols transmetre saltant-te els rodejos i les introduccions. Alhora, pots ser visual amb les paraules, mutar el seu significat i construir els versos com més et convingui. Sense formes ni normes establertes prèviament. La llibertat és absoluta i això ajuda a expressar la pròpia intimitat.
La poesia també és molt metafòrica, de manera que em permetia “amagar-me” darrere els versos. Tot i que qualsevol pot pensar el contrari, que amb els versos em despullo –que també–, per a mi era més fàcil fer-ho a través de la poesia perquè la seva vessant creativa em feia d’escut. M’ajudava a agafar distància. Quan rellegia el que havia escrit, ja s’havia convertit en un producte literari que explicava un sentiment universal. Tot allò ja no era només meu.
No va ser difícil reviure tot el dolor viscut a través de l’escriptura? O, al contrari, va ser un salvavides?
Va ser difícil, sí, però alhora va ser per bé. Escriure es va convertir en una fórmula per obligar el meu cervell a atrevir-se a tornar a aquells moments tan dolorosos que ell volia relegar a l’oblit però que en realitat no em beneficiava gens deixar-los soterrats. Així que sí, l’escriptura va ser un salvavides en aquells primers dos anys de foscor, per anar fent feina a poc a poc i no estavellar-me de cop més endavant. Suposo que va servir perquè la caiguda fos progressiva, per identificar tot allò que jo no volia afrontar, acceptar o admetre, com la pèrdua de l’amor de la meva vida, la perspectiva de la maternitat en soledat, la manca d’esperança…
Amb el teu llenguatge clar, directe i molt quotidià vas aconseguir fer poètiques escenes que ho són poc. Quines sensacions vas tenir en rellegir-ho?
Trobo que hi ha poesia en tot el que ens envolta i que això passa especialment quan vius esdeveniments que et fan viure al límit i et porten a qüestionar-te el sentit de les accions més quotidianes. Lluitar contra el càncer o viure un dol et fan veure-ho tot des d’un altre prisma. Vius emocions fortes, tens com una mena de sensació d’irrealitat, et queden gravades certes imatges i paraules, gestos de persones… En rellegir-ho, segons com, aconsegueixo tornar a posar-me en la meva pell en aquell moment. I, esclar, des de la distància actual, m’agafa un calfred que em deixa gelada…
“ELECCIÓN MATUTINA
Esconderme
bajo del edredón
o levantarme”
Llegint-te sembla que lluny d’empipar-te amb una situació irreversible vas decidir/vau decidir viure-la amb una mirada “optimista”. Ets una persona positiva i amb sentit de l’humor?
En el cas d’en Charlie, ell era una persona amb tanta serenor i acceptació que em va donar la lliçó de la meva vida quan li van diagnosticar el càncer. En cap moment es va fer la víctima ni es va enfonsar. Es va prendre la malaltia amb una gran enteresa. Va viure el present al màxim, va treure tot el seu coratge i, allà on les forces no arribaven, feia servir el sentit de l’humor. Es llevava cada matí amb un somriure immens.
En quedar-me vídua, jo només vaig imitar-lo i seguir el seu exemple. Sí, estava destrossada, però sentia que era la meva obligació i la meva responsabilitat ser conscient que, tot i la tragèdia, era una afortunada: tenia salut, feina, una casa i un nadó de cinc mesos sa. Això eren motius més que de pes per no instal·lar-me en la queixa. A més, pel que havia viscut, em perseguia la sensació que la vida se’m podia escapar en qualsevol moment entre els dits, de forma que volia aprofitar-ne cada instant.
No sé si soc una persona positiva, em considero normal. Tinc alts i baixos: hi ha moments que tot és meravellós i d’altres que m’enfonso. Això sí, com en Charlie, sempre he fet humor de la meva situació perquè és una eina meravellosa per descarregar tensions, per relativitzar, per obtenir consol, per agafar aire i continuar la lluita.
Tens la sensació que has expressat el que molta gent també ha viscut i, per tant, has pogut ajudar, sense que aquesta fos la pretensió, a moltes persones?
Això ha estat un dels grans regals del llibre: rebre missatges i paraules de la gent que ha patit una pèrdua dient-me que, a través de ‘No te acabes nunca’, han sentit que trobaven paraules per expressar la seva tristesa, s’han sentit acompanyats o per fi han plorat… uf, pell de gallina!
Quan es va morir en Charlie em vaig sentir profundament sola en la meva situació. La Paula Bonet (pintora) em va regalar ‘La ridícula idea de no volver a verte’, un llibre on la Rosa Montero parla del seu dol per la mort del seu marit a través de la biografia de Marie Curie, també vídua. El cas és que les paraules de la Rosa Montero em calmaven quan veia que sentia les mateixes coses que jo. M’identificava amb ella i compartia el dolor, que de forma màgica es feia una mica més lleu. Llegir l’experiència d’una altra persona em feia sentir una mica menys sola i menys incompresa.
Sense saber-ho, jo també vaig posar paraules no només al meu dol, sinó al de molta altra gent. Al final, els sentiments són universals i, després de perdre algú que estimes, vius tota una sèrie de fases, com la tristor, la culpabilitat, l’enyorança, la ràbia… que són comuns.
“SOLEDAD
Cuando del plural al singular
Todo parece peor”
Escriure ‘No te acabes nunca’ va ser el teu homenatge a en Charlie, la teva carta de comiat terapèutica i necessària per sobreviure, o una manera molt bonica de permetre que, realment, en Charlie no s’acabi mai i visqui etern en la teva poesia?
El llibre va començar com un exercici terapèutic que em va aportar molts beneficis en el terreny psicològic, emocional i espiritual, ja que em va permetre anar identificant a poc a poc el meu dolor i acceptar que hauria de conviure amb ell durant molt de temps. Mentre l’escrivia tenia aquesta funció, però en el moment de convertir-se en una obra destinada a ser publicada, es va transformar en literatura. Vaig editar tots els poemes traient tot el que em semblava que no ajudava a explicar la puresa poètica de la història. Vaig retallar i retallar fins que va quedar només l’arrel dels poemes: les emocions ordenades una rere l’altra i narrades de forma senzilla.
Més que un homenatge a en Charlie, ho veig com un homenatge al seu amor. Així, ‘No te acabes nunca’ és una carta d’amor adreçada a ell que dura dos anys, el temps que em costa dir-li adeu; el temps que em costa començar a assumir que ell ja no tornarà.
D’una situació dolenta en va sorgir una de molt bona. Un recull de poesia entre els llibres més venuts (que ja té mèrit), una exposició amb les il·lustracions de Paula Bonet (responsable dels gravats del llibre)… Com ho has viscut?
Ha estat molt intens! Imagina’t, jo escrivia els meus sentiments perquè em sentia totalment incapaç de parlar-ne. No m’obria ni amb la meva família, ni amb els meus amics més íntims. Vaig passar de viure tot el dolor de la forma més hermètica a compartir-lo amb milers de persones a través del llibre. Al principi pensava que em col·lapsaria havent d’explicar la meva història als mitjans de comunicació o veure-la compartida a través a les xarxes socials, però la veritat és que ha estat una experiència maquíssima, que m’ha ajudat a fer un pas endavant en el dol. Al contrari del que jo pensava, compartir obertament la meva pèrdua ha estat bastant alliberador.
‘No te acabes nunca’ t’ha ajudat a tornar a reconnectar amb la realitat i a ser feliç de nou, sense culpes?
La reconnexió amb la realitat en un dol, des del meu punt de vista, és progressiva i molt lenta. Quant a la culpa… Uf! La pèrdua et deixa amb l’autoestima molt minada. Et quedes amb la sensació que no et mereixes ser feliç. I plores molt per aquest motiu perquè et qüestiones si realment, amb aquest forat que portes a dins, ho podràs ser mai més. Com la reconnexió amb la realitat, deixar anar la culpa és gradual. A poc a poc et vas permetent tornar a viure coses bones.
Imagino que la Maria Leach d’abans té poc a veure amb la d’ara.
El dol m’ha fet descobrir parts de mi desconegudes. He hagut de fer molta teràpia i revisar aspectes de la meva manera de ser i afrontar el món. En realitat, soc el resultat de les vivències dels últims quatre anys, no sols de la mort d’en Charlie, sinó també del naixement d’en Nico i esdevenir la seva mare, formar amb ell una família. Tot això, esclar, et canvia. Ara mateix tinc la sensació que sempre conviuré amb una ferida a dins meu i que m’acostumaré a tenir-la, fins i tot és possible que acabi estimant-la i podré mirar la cicatriu sense sentir que em parteixo en dos. De moment, em dona dies de treva i d’altres que es desperta i m’agafa desprevinguda, fent-me mal.
I, ara, què fa Maria Leach?
Quan vaig publicar ‘No te acabes nunca’ em vaig adonar que el pitjor que m’havia passat a la vida m’havia portat a complir un somni. El llibre em va obrir de cop les portes del món editorial i gràcies a ell ara estic treballant en diversos projectes de llibres relacionats amb el món de la poesia i de la literatura infantil.
Espero poder donar-vos notícies de noves publicacions ben aviat!