Dolça com el volar urgent i poètic d’una papallona, càlida i fresca com el contrast necessari del rierol i un migdia d’estiu, forta com l’escorça d’un arbre mil·lenari. Pausada. Valenta. Nina da Lua ÉS. Així, sense més adjectius. Simplement, ÉS. Flueix i enfila la paraula convidant-la a expressar-se i a esdevenir en projectes màgics que surten des de ben endins. El gener del 2011 li diagnostiquen un sarcoma d’Ewing al maluc. Enmig de la revolució emocional que això suposa, el seu fill petit, en Marc, d’aleshores tan sols 3 anys, i en ple hivern, la mira i li xiuxiueja: “mama, avui és primavera!”. Una frase reveladora que permet a la Nina recuperar l’impuls necessari per sobreposar-se i enfocar la vida cap endavant. Des d’aleshores, i un cop superada la malaltia, reneix i recomença amb un nou replantejament de vida molt connectada a l’essència de les coses i a l’instint savi de la natura. Un tarannà que trasllada a la seva trajectòria professional donant a la paraula, i als seus relats, una nova dimensió.

Poeta, escriptora, artista… Qui és Nina da Lua?

Algú que ha trobat en l’art la manera d’unir el món exterior amb l’interior.

Veient els teus projectes, la teva poesia i la teva manera d’enfocar la realitat, podríem dir que parlar des del cor i amb el cor és la teva filosofia de vida que trasllades, també, a l’àmbit professional?

Sí… Sento que mantenir el cor obert, deixar que ens parli, i expressar allò que ens diu és una manera de volar: de ser lliure. I l’art no el percebo d’una altra manera que no sigui des de la “nuesa”. Des de la visceralitat de cadascú.

Retrat de Irene Moray

Si no surt de dins no surt?

Quina bona pregunta. La veritat: no sé d’on surt realment. Jo sento la inspiració com “una brisa” que em creua. I que si estic en prou silenci interior, s’expressa a través de mi. Quan menys controlo el procés creatiu, més flueixen i s’obren les idees.

En alguna ocasió has afirmat: “Una discapacitat és la capacitat de volar d’una manera diferent”. Hi ha un abans i un després del procés que Nina da Lua va haver de viure lluitant contra un sarcoma d’Ewing?

Totalment. El procés de curació em va permetre tornar a connectar amb la meva veu interior. Per això vaig transformar el “lluitar contra”, pel “unir-me a la ferida i fluir”. Viure el procés com una oportunitat de viatjar cap a dins em va regalar els remeis per no “abandonar-me” mai més. Ara, amb la lesió a la cama, volo més àgil que abans. Perquè em sento lliure des de dins.

Al gener del 2011 et diagnostiquen la malaltia. Com ho reps i com aconsegueixes transformar-ho? Tot un repte!

En un primer moment va ser un absolut abisme. Vaig sentir explotar en mil bocins la realitat. Però en aquell abisme, va succeir quelcom molt preciós, que em va fer tornar a la vida de cop. Com quan surts de l’aigua i respires… El fet que em comuniqués la notícia la meva mare a cau d’orella, amb una abraçada, va ser com tornar a néixer. Sentir l’aire, saber que bategava i que allò ja ho era tot, em va fer canviar absolutament la percepció de la situació. Vaig transformar la por al misteri en un absolut amor cap a tot.

Imatge del documental “Hoy es primavera” del realitzador Álvaro Sanz

La malaltia et va fer ser més conscient que el demà era una incertesa i, per tant, vius més d’acord amb la teva essència ara que abans?

Exacte! Durant el procés van caure les “estructures” que em separaven de la natura: l’exterior i la interior. Allò que senzillament és essencial. Tot va passar a ser urgent i un regal. A flor de pell. Ara les cicatrius que m’han quedat al cos m’ho recorden. Em situen al present. I em diuen: respira. Tan sols respira.

Costa fer aquest aprenentatge quan la vida ens va de cara?

Crec que depèn molt de cadascú. Hi ha moltes persones afinades amb el present, i la seva veritat interior, més enllà de les circumstàncies. Però com n’és, de bonic, saber que mai és tard per a ningú! Que tots tenim dins la llibertat de créixer i de florir. La vida és un repte constant.

Un moment del documental “Hoy es primavera” del realitzador Álvaro Sanz

Necessites i/o decideixes explicar-ho en un documental que feu amb el fotògraf i realitzador Álvaro Sanz i que és pura poesia. Com va ser la creació de la peça i com t’hi vas sentir?

Gràcies! Sí, tenia moltes ganes de compartir l’experiència des del “lloc” que a tots ens connecta, i que en realitat som: la naturalesa salvatge. La meva manera de viure el procés va estar completament vinculada amb la natura. Amb el seu mirall. La seva saviesa. I l’Álvaro Sanz era “la” persona amb qui ho volia immortalitzar. Sí o sí. El seu talent va més enllà de les seves obres. És algú que viu i capta la naturalesa sense límits. I que és capaç de recollir la seva bellesa extrema sense alterar la crua veu que emana. Rodar el documental amb ell va ser reviure-ho tot: el fred, el crit i l’abraçada. A cor obert. Per sortir-ne més lliure.

Un documental que s’acaba convertint, també, en un llibre publicat per Stendhal Books. No hi ha vergonya de mostrar-te tan despullada davant del públic? És un exercici difícil o surt de manera natural?

En el meu cas és natural perquè no em sento “exposada”. Tan sols “expressada”.

L’art t’ha permès canalitzar una circumstància vital molt complexa. Quin paper té en tot això el teu fill? De fet, d’ell neix el títol ‘Hoy es primavera’ i, imagino, té molt a veure en les ganes i la fortalesa que neix per superar la malaltia

I tant. El Marc va ser clau per entregar-me completament a la vida i viure-la plenament el temps que em concedís. D’una banda, perquè volia veure’l créixer. Volia viure’l. Volia ser aquí, a la seva vora, per acompanyar-lo en el seu descobrir. Però alhora, la seva ànima va ser una font d’inspiració sense fi: una llum que em deia, “tot i que sigui hivern… has vist la primavera que podem crear si ens ho proposem?”.

Des de petita t’apassiona la paraula. És una eina que et permet ser 100% tu i expressar-te? Què té de màgica?

És una còmplice meravellosa. Em permet acaronar allò que sembla inabastable, naturalitzar les emocions, “alquimitzar” les ferides. I buidar cada vegada més les mans. És una eina que m’ajuda a prescindir dels ornaments.

El 2015 la tornes a fer servir per filar ‘I et despertes mentre les papallones filen’, amb il·lustracions de Joana Santamans. Un conte per a petits i grans? Com sorgeix?

Sí, i tant. Sense edat! El llibre va sorgir d’una manera molt preciosa. Va ser tota una aventura filada mà a mà amb la Joana. Totes dues desitjàvem crear un conte molt lliure. D’alguna manera ell “ens va fer trobar”. I el vam caminar juntes, dins i fora de les seves pàgines, sense pressa i amb molta passió.

Il·lustració del conte ‘I et despertes’ de Joana Santamans

D’on et neix la inspiració? D’on surten les històries?

Allò que més m’inspira és, curiosament, allò que em deixa sense paraules. El bosc, i tots els miracles que hi succeeixen a cada instant… Estimar. O el silenci. En definitiva, tot allò que em commou, i que podria definir amb un sospir. D’aquí parteixen. I em duen allà on volen (en els dos sentits de la paraula).

Parlàvem del teu amor per les paraules, però al projecte de ‘Silencia’, reivindiques, també, el silenci. És important saber-ne gaudir?

Més que gaudir-ne, sento que és molt important escoltar-lo i permetre-li ser. A vegades tan sols cal un silenci perquè tot el soroll de dins caigui o tot el dolor es torni fruit de manera natural. Sento que un silenci és capaç d’unir-ho tot. D’unir-te amb tot.

Com neix el projecte de ‘Silencia’ i quantes coses t’ha aportat?

És un llibre que m’emociona haver fet realitat amb la Gemma Capdevila, qui em meravella des de fa molt temps. Parteix d’una pregunta que em va fer el meu fill, el Marc: “on s’amaguen els estels quan es fa de dia?”. ‘Silencia’ és la cançó del silenci que ens va xiuxiuejar “possibles respostes” i que ens va fer encendre estels a cada doble pàgina, amb un únic objectiu: acompanyar el lector fins on el duguin els seus propis estels.

Estàs en un bon moment vital?

Em sento en pau, sí! I molt agraïda amb la vida.

Quin és per a Nina Da Lua l’estat de felicitat ideal? Quins ingredients la componen?

Canvien contínuament. Però hi ha una base que em va ensenyar la nena que vaig ser, i m’ajuda a conservar l’alegria: sentir que tot és possible. I que la màgia de la realitat desborda la dels somnis.

En quins projectes estàs treballant?

Ara mateix hi ha dos projectes literaris en camí. Un està dedicat a la dona i la tribu que unes amb les altres teixim cor a cor, i l’altre, compartit amb el Vorja Sánchez (un mag capaç de plasmar el món invisible), està brotant molt lentament, tal com el bosc que conté demana.

Què li demanes al futur?

Que sigui un present infinit!