“El meu amic Sergi ha comprat un quadre. És una tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines transversals, blanques (…)”. Així engega l’obra ‘Art’ (Teatre Goya – Barcelona), escrita per la dramaturga francesa Yasmina Reza, una reflexió crítica i irònica sobre el món de l’art i el seu statu quo. En clau d’humor, l’obra reflexiona sobre el debat sempre omnipresent del fet artístic, entenent que el valor de l’acció artística radica en els ulls d’aquells que la miren. L’art neix i creix en aquell instant de diàleg efímer entre la intenció de l’artista i l’emoció que suscita en l’observador.

Per tant, el debat està servit: de què parlem quan parlem d’ART? El taronja, el vermell i el groc són tres colors a l’atzar o una obra de Rothko valorada en seixanta-sis milions d’euros? L’art existeix si l’extraiem del seu context?

Això és Art

El cert és que el fet artístic viu en una avaluació contínua i no només pel seu prisma creatiu i conceptual, sinó també, a voltes, per la seva intencionalitat social i política (un exemple clar és la recent polèmica a la fira Arco de Madrid entorn de la retirada de l’exposició de l’obra de l’artista Santiago Sierra, en la qual es veien representats alguns presos polítics). “El vertader valor d’una obra hauria d’estar relacionat amb la seva capacitat d’emocionar o incidir en la societat”, expressa l’artista visual Marc Sellarès, conegut, entre altres projectes, per l’espectacularitat del seu Bosc de les Creus. “Hi ha multitud de definicions del que és l’art, i va molt lligat a la mirada de cadascú, però sempre he cregut que perquè alguna cosa sigui considerada “art” hi ha d’haver una reflexió i intencionalitat al darrere”, expressa. En aquesta mateixa línia, la també artista Lourdes Fisa insisteix en la importància de l’art “com a baròmetre de la societat”. En un moment complex i convuls com l’actual, “l’art pot ser un reflex d’allò que estem vivint”.

“El bosc de les Creus”, projecte de l’artista Marc Sellarès

Però, deixant a banda les definicions, és evident que l’art es mou en un determinat circuit i compta amb uns agents que li atorguen el seu valor. “Art és allò que el sistema considera artístic”, explica el professor i doctor en Història de l’art Joan Maria Minguet Batllori. La pregunta, aleshores, és obligada: i qui compon aquest sistema? Doncs, “la universitat, els museus, els mateixos artistes que entren en el sistema…”. Hi ha, doncs, un itinerari oficial, però no és l’únic, ni tan sols el més vàlid. “L’art més interessant es dona fora d’on et penses que el trobaràs”, sentencia Batllori.

La comissària i doctora en Història de l’art Maia Creus contextualitza i situa la definició de l’art contemporani entre els conceptes de “fugacitat”, introduït per Charles Baudelaire, i “l’evidència de l’esclavatge de l’ésser humà respecte a la màquina”, popularitzat per Charles Chaplin i el seu film ‘Modern Times’ (1936). Coincideix amb Batllori en la necessitat de defugir els models del passat i amb la tendència “de buscar nous valors de permanència”. Segons la Dra. Creus, actualment “ja no és la tradició acadèmica la que nodreix l’art, sinó la realitat trepidant del dia a dia”, i afegeix que, de fet, d’aquí neix “la cultura urbana. Cosmopolita, múltiple, fragmentada…”. La Dra. Creus reivindica “l’espontaneïtat i la sinceritat expressiva” com a elements clau a l’hora d’avaluar el valor d’una certa expressió artística, i tot i que recalca el museu com “la fita esperada per a tot artista contemporani”, també afirma que, aquest, ja té clar que no existeix un sol relat històric: “No hi ha un sol barem per dilucidar el valor de l’obra d’art. Preval el valor del consens”.

El ready-made de Marcel Duchamp

Podríem dir que el francès Marcel Duchamp va començar a plantejar el debat entorn del que és art o no és art deslocalitzant l’objecte quotidià i convertint-lo en una acció artística que interpel·la a l’espectador fora del seu hàbitat natural. Aquest moviment es popularitza amb el nom de ready-made i en trobem un molt bon exemple en l’aclamada obra de Duchamp ‘La font’ (1917), un urinari exposat en un museu. “Podia semblar una presa de pèl, però va revolucionar el sentit de l’art i va obrir camí a l’art conceptual i a les avantguardes, ja que s’abandonava el concepte de bellesa clàssica”, explica l’artista Lourdes Fisa. “La importància del seu valor va aparèixer amb el temps”, i, per tant, agafant-lo com a referent, “podríem pensar que hi ha unes constants a l’hora de definir què s’entén com a art: la creativitat, la qualitat, la rigorositat i el compromís de l’artista, la seva convicció i l’aura de l’obra que fa que perduri en el temps”, explica.

Obra de l’artista Lourdes Fisa. Fotografia: Mercè Rial

Sens dubte, aquest és un bon exemple d’un objecte que, per tendència natural, no ha estat creat per a la seva exhibició artística, però que, finalment, acaba sent exposat i aplaudit. Però, i quan passa a la inversa? És a dir, quan l’obra d’art pensada i conceptualitzada per emmarcar-se en un context artístic surt del seu entorn? Funciona?

“Al carrer hi ha mostres de visualitat fabuloses, els grafits, les performances improvisades de gent que no sap ni que està fent performances…”, explica l’historiador Joan Maria Minguet Batllori. “Com deien els situacionistes: viure la ciutat és tota una aventura.” Un discurs que subscriu la Dra. Maia Creus, que afirma que el mapa de circulació de l’art actual és amplíssim: “la necessitat expressiva està tan i tan arrelada en la nostra cultura que es manifesta des de múltiples llocs i maneres”. És imparable”, explica, “és una força que genera els seus propis llocs de visió, manifestació i divulgació”. En aquesta línia, i lluny del que es pugui arribar a pensar, les institucions i els circuits culturals oficials no defugen la nova realitat sinó que, a parer de la Dra. Creus, “són grans observadors d’aquests fenòmens creatius inscrits en la llibertat creativa. Aprenen d’aquests moviments fugaços, efímers i dinàmics. I, sovint, hi busquen ponts de relació”. La historiadora afirma que, per tant, actualment, els museus tenen una doble direcció: la tasca de conservació i preservació de les obres “per explicar la història de l’art en el context històric en què sorgeix”, i “el museu com a laboratori, un espai obert a la circulació d’idees, a les relacions inèdites, a la dissolució de límits i fronteres”. La Dra. Creus va més enllà: “Jo diria que les manifestacions artístiques contemporànies, si són autèntiques, sempre neixen fora de context”, i apunta: “No obstant això, si l’artista persisteix en el seu treball tard o d’hora acabarà tenint la possibilitat de posar la seva obra en diàleg dins l’espai expositiu”.

“Les manifestacions artístiques
contemporànies, si són autèntiques,
sempre neixen fora de context”
Dra. Maia Creus

Educant la mirada

L’art és pura màgia i imaginació. “Una manera de dir secrets en veu alta”, segons explica la pintora Lourdes Fisa. “Els infants aprenen a llegir i a escriure des de petits però, per què no aprenen a llegir les imatges si estem immersos en una societat totalment visual?”, es pregunta Fisa, que afirma que falta molta pedagogia en aquest sentit i que una bona educació és la base: “No és tan important si tots podem arribar a ser artistes com si tots tenim accés a la creativitat. No tant per acabar creant objectes, sinó perquè l’art afavoreix un pensament crític molt necessari en el món que vivim”.

En això, a banda de l’entorn familiar, els centres educatius hi tenen un paper significatiu. “L’escola hauria de ser el bressol des del qual sorgissin persones que fossin capaces de qüestionar el món de l’art, la història de la visualitat, sense els dogmes de fe que ens venen donats”, opina el Dr. Batllori. L’artista Marc Sellarès puntualitza, en aquest sentit, que “més que educar la mirada dels petits ens caldria guiar-los en el seu aprenentatge perquè no perdin el potencial imaginatiu que porten des del moment de néixer”. Perseguint aquesta fita, Sellarès intenta inculcar als seus fills la passió per l’art i mira d’implicar-los en els seus projectes: “intento no tallar-los les ales”, explica, ja que, afirma, moltes vegades “la imaginació d’un nen que passa per l’escola acaba reduïda a fer dibuixos dins un DIN A4, i això és molt trist”. Sellarès coincideix amb Fisa en la interpretació de l’art “com a eina revolucionària” que té la tasca d’educar ments crítiques, tot i que afirma que això no acaba d’estar ben vist en certs entorns: “Des de determinats sectors polítics i socials això no agrada, perquè el que voldrien és educar els alumnes com a futura mà d’obra especialitzada, obedient i acrítica”.

En aquesta línia de treball, la Dra. Maia Creus reivindica una de les aportacions fonamentals dels museus actuals: “l’atenció a les pedagogies, en plural”, és a dir, “l’elaboració de programes de mediació pedagògica destinats a buscar la participació de públics diferenciats, tant per franja d’edat com de cultura. El sector cultural, d’un temps cap aquí, s’està posant les piles en l’educació artística dels més petits, coneixedors de les inquietuds de pares, mares i educadors de generar-los hàbits en el sector i interessats, per altra banda, a formar futurs consumidors de cultura. En aquest context han nascut experiències com el festival de música Petits Camaleons o el cicle de cinema infantil “Petits cinèfils” del Caixaforum, centrats exclusivament a apropar l’acció artística al públic infantil. Així mateix, museus d’arreu han incorporat programes didàctics enfocats als més menuts. En són exemples les experiències pedagògiques del Museu del Cinema de Girona, el Museu Picasso de Barcelona o la Fundació Joan Miró, entre molts d’altres. Anant més lluny i mirant als nostres companys europeus, ens fixem en la iniciativa “Welcome to Tate Kids”, una secció colorista i dinàmica, al més pur estil Warhol, dins la pàgina web del museu Tate Modern de Londres. Sens dubte, un bon exemple de potenciació del museu com a recurs educatiu. La institució, a partir de diversos recursos pedagògics com vídeos, notícies curioses i fins i tot un joc de preguntes i respostes, busca apropar la institució als més petits que, fins i tot, poden exposar virtualment les seves creacions artístiques.

“L’art és una manera
de dir secrets en veu alta”
Lourdes Fisa, artista

Podríem triar i remenar exemples i experiències diverses sobre com el museu intenta acostar-se al públic més jove amb la complicitat de les escoles i les famílies, sens dubte un primer pas per a aquesta reformulació necessària que ha d’acabar generant infants i joves amb recursos i mirada crítica acostumats al consum de béns culturals. “L’art és un espai màgic al qual ningú hauria de renunciar”, sentencia Lourdes Fisa. “Ens obre els sentits a la llibertat de pensament”, i afegeix, ens “genera interrogants”. Citant l’artista alemany Joseph Beuys, afirma: “tot ésser humà és un artista”, una frase amb què Sellarès està completament d’acord: “Tothom és artista/creador/inventor i la imaginació es treballa utilitzant-la, com si fos un múscul”. (Silenci.) Queda dit!

Quadre de l’artista Lourdes Fisa. Fotografia: Mercè Rial

En definitiva, l’art neix amb una intenció o diverses intencions que, finalment, esdevenen múltiples interpretacions vàlides i necessàries en un engranatge en què artista i contemplador dialoguen, en escenaris diferents, moments diferents i, a vegades, amb llenguatges diferents sobre un mateix decorat. I, si bé la interpretació és subjectiva i el que per a uns és art, per a d’altres ni tan sols s’hi aproxima, la realitat és que tot allò que ens genera alguna cosa a dir existeix i forma part d’un diàleg entre artista i contemplador en què l’un no existiria sense l’altre. Artistes i historiadors coincideixen en la necessitat de combatre un cert analfabetisme visual instaurat, contradictòriament, en una societat del tot visual. La feina està per fer, tot i que n’hi ha molta de feta, i l’optimisme s’ha d’instaurar –i reneix– en una societat que s’obre a un art molt més omnipresent i menys elitista que temps enrere i en el qual l’educació té un paper significatiu. Es multipliquen les expressions, els públics i els escenaris on l’art es desenvolupa i s’amplifica. I, el més important, el públic deixa de ser espectador passiu per implicar-s’hi i dir-hi la seva.

I tot això amb la premissa, certa i bonica, que l’art esdevé quan hi ha quelcom a expressar (des de dins cap a fora) i amb algú predisposat a escoltar, a reflexionar i, qui sap si també, a transformar l’art en una nova manifestació de l’art. I, així, recomençar el cercle.