Guillem Roma - Mitja Llimona

Guillem Roma: “La música està feta d’un material que no entén de fronteres”

Avui ens endinsem en l’univers màgic i eclèctic del músic osonenc Guillem Roma. Diuen d’ell que és el “Beirut català” i la veritat és que no els falta raó. La seva música és una barreja màgica de coses dispars que acaben tenint un sentit meravellós. Una música fresca, per ballar, que no entén de fronteres ni d’individualismes, que fuig d’etiquetes, i amb l’optimisme i el bon rotllo com a fil conductor.

Roma ha publicat tres discos d’estudi i amb l’últim, Connexions (2017), ha consolidat la seva proposta artística amb un so més compacte. Hem compartit un te amb ell i hem parlat de la seva trajectòria personal i musical.

D’on neix la teva passió per la música?

Em costa molt dir quan neix la meva passió per la música. Crec que és pràcticament des d’abans de néixer. Els meus pares sempre em diuen que quan la meva mare estava embarassada em posaven els cascos a la panxa i m’agradava. I també que quan era súper petit m’adormien amb els Dire Straits. Per tant, com que a casa sempre hi ha hagut música, he crescut i conviscut amb ella des de ben petit.

Quin és el primer record que tens relacionat amb la música?

Els primers records que tinc són al cotxe amb la família. Sempre cantàvem quan hi anàvem. A més, per a la meva germana i per a mi, que ens portem dos anys, cantar era la tècnica per no marejar-nos.

Debutes en el món de la música el 2007 amb el disc Secret Place, però fas només tres concerts de presentació i te’n vas a Cuba mig any. Què et porta a Cuba?

Jo no vaig fer Erasmus quan estava a la universitat i em vaig quedar amb el “cuquet” de marxar un temps. I l’excusa van ser uns tallers a l’escola de cine de l’Havana. Vaig “llançar-m’hi de cap”.

I pel que fa a la música, havia començat a tocar una mica però no amb el “xip” de dedicar-m’hi. Va sortir l’oportunitat de gravar Secret Place i la cosa va quedar així. Esclar, tenia 22 anys en aquell moment. Era molt jove.

Fas un altre viatge a Mèxic més endavant. De fet, t’hi acabes quedant tres anys a viure, treballant en projectes televisius. Mèxic és un punt d’inflexió en la teva trajectòria professional i personal?

Sí. És un país que té una essència tan potent que tres anys van ser suficients per fer un parèntesi a la meva vida. De cop veure una realitat culturalment tan intensa, veure de quina manera viuen ells la música… Potser en aquell moment, quan era allà, tampoc hi vaig donar gaire importància, però amb el temps he vist que Mèxic em va calar i es va quedar dins meu. De fet, surt a les cançons i m’ha guiat amb moltes altres coses.

“Com les onades
que amb el vent la platja van a buscar
Movent-nos i així descobrir
que lo maco és canviar”
Nòmades”. Nòmades (autoeditat, 2014)

Després de Mèxic neix Oxitocina.

Quan vaig tornar a Catalunya tenia ganes de poder provar de dedicar-me a la música, almenys de gravar un disc. A Mèxic havia estat molt posat en el món de la televisió i vaig acabar bastant cremat (moltes hores, molta energia…). Llavors també va ser l’excusa per trencar amb aquesta dinàmica. Aquí podia prendre’m un temps de parèntesi perquè tenia sostre. I em vaig agafar un any per veure si podia fer un disc i, a partir d’aquí, va començar tot el projecte.

T’estableixes a Catalunya, et professionalitzes i publiques tres discos d’estudi. Ja ets un artista de renom en el panorama musical català. Havies pensat mai arribar tan lluny? Com ho vius?

Quan vaig començar amb Oxitocina no pensava que arribaria tan lluny. Sí que sempre somies: “amb aquest disc ja veuràs, ho petaràs!”. Sempre t’imagines més del que llavors és. De fet, si hagués hagut de fer una visió a 4 o 5 anys vista, que és el temps que ha passat fins ara, no ho hauria pensat mai. Oxitocina era un disc molt obert, era una prova.

I va ser impactant la primera vegada que vas escoltar una cançó teva a la ràdio…

En realitat, com que el procés de creixement del projecte va ser lent i m’ho he anat portant jo, no he tingut aquesta sensació de tant impacte. Si sonava la meva música a la ràdio era perquè m’ho havia treballat, perquè els havia enviat el material.

Sí que hi ha petites coses que et fan adonar de com ha crescut el projecte i que tu no controlaves. Sobretot el moment en què hi ha gent que et diu que t’ha escoltat, que els agrades, i que no són amics teus. És quan t’adones que el projecte ha agafat unes altres dimensions.

Com deies són discos amb un segell discogràfic personal i autogestionat. És a dir, tu t’ho cuines i tu t’ho menges”. Produeixes els discos, portes la comunicació i la premsa, la imatge… sense intermediaris. És complicat remar a contracorrent en el panorama de la indústria discogràfica i musical?

La sensació és una mica aquesta, d’anar remant a contracorrent. Però a vegades no et deixen cap altra opció que la d’autoeditar-te o d’anar-t’ho fent una mica tu perquè estàs al marge de les etiquetes, del que es porta. A més, el circuit català és molt tancat. En el meu cas, al final ha funcionat i el projecte ha anat creixent, però tinc amics músics que s’estan plantejant deixar la professió perquè el circuit no els fa cas, i són molt bons.

Per exemple, la feina que jo he fet en quatre anys, altres artistes que estan emparats per una discogràfica o dins d’alguna família de management l’han fet en un any. Fas feina de “formigueta”, quan vas per lliure.

A mi tot això em dona un punt d’orgull i de repte. Me n’estic sortint, de fet. Però també hi ha aquest punt de tristesa perquè no m’agrada que funcioni així.

Vas estudiar Comunicació Audiovisual a la universitat i també et fas els videoclips.

Sí, i m’ha servit d’eina per donar-me a conèixer. Precisament aquesta indefinició que hi ha a la meva música a vegades, amb el vídeo, s’acaba concretant. De cop, empaqueta aquest univers.

La majoria de vídeos els he fet jo, sempre amb ajuda d’amics. Sobretot treballo molt la idea. I és curiós que sempre abans de fer la lletra de la cançó ja veig les imatges.

En el cas del videoclip de Senyals amb l’Alessio Arena, un dia que estàvem junts vam dir: “t’imagines fer el videoclip a Nàpols i a sobre d’una vespa?”. I així va ser. La raó de tot, al final, és passar-ho bé amb el que fas.

Ara estàs de gira amb Connexions, un disc que t’ha consolidat dins el panorama musical català. Com neix?

És la continuació dels altres dos discos, però fa un salt més enllà. És el primer disc que treballo amb un productor musical, en Josep Maria Baldomà. Els dos primers discos eren molt exploratius i aquest està més pensat com a proposta artística. I, sobretot, és més coherent pel que fa a la sonoritat, que és una mica més compacta.

Hi trobem duets amb artistes de renom com Judith Nedderman, el cantant napolità Alessio Arena, Joan Colomo, Joan Garriga o la cantautora Lina León. Per què ells?

Són connexions que gairebé han sortit de manera natural. És la màgia que té la música. Et sents sol i navegant a contracorrent i, de sobte, et trobes o coincideixes amb altres artistes. I jo he tingut la sort de creuar-me amb alguns d’ells, amb qui hem acabat sent molt amics. Amb l’Alessio som veïns i súper íntims amics, i amb la Judith també. Són cançons gairebé pensades per cantar-les amb ells. Com deia, ha vingut tot molt natural; fa honor al nom del disc.

A Connexions hi ha trompetes de mariachi, una cançó en àrab (“Àngel de la guarda”)… cançons en català, en anglès, en castellà, en italià… però tot queda súper connectat. La música no entén de fronteres?

Jo crec que no. És un dels poders que té la música, que transcendeix tot això perquè està feta d’una essència molt abstracta, molt poètica. La música està feta d’un material que no entén de fronteres. Jo hi he jugat molt, amb això. A més, artísticament crec que és molt més interessant jugar a aquests jocs que no pas repetir fórmules que ja existeixen.

“Ens van ensenyar a separar
però ja més no podem esperar
Que deixin de parlar 
que això ho hem d’ajuntar
que és de veritat, tal com ha d’estar.”
“Connexions”. Connexions (2017)

Com et llences a cantar en àrab sense conèixer l’idioma?

Per una banda, hi ha un punt de capritx. Per l’altra, la cançó que canto en àrab està relacionada amb coses més espirituals, més místiques. I el fet d’estar cantada en un idioma que no entens potencia aquesta sensació. L’àrab té una musicalitat intrínseca a l’idioma que jo relaciono molt amb els minarets i les mesquites, i m’obre aquesta porta al més enllà, al món espiritual.

Un dels meus millors amics de l’institut és marroquí. Jo vaig escriure la lletra, ell la va traduir i em va ensenyar com cantar-la.

Com funciones en el terreny creatiu? Quin procés segueixes a l’hora de compondre una cançó?

Tinc uns processos establerts, però en general parteixo del fet que no hi ha una tècnica, una manera. El més important per mi és escoltar molta música i estar atent i sensible a tot allò que m’envolta. I, sobretot, tenir ganes de parlar, tenir alguna cosa a dir. Llavors, amb aquesta base, tot s’hi val.

Normalment, jo faig primer la música i després la lletra. Hi ha alguna cançó que m’ha sortit tota en un dia, i d’altres en què ja fa mig any que hi treballo (canvio el text, l’estructura…).

A l’hora de fer un duet és més complicat tot aquest procés?

En el cas de Connexions la cançó és meva i jo els convido a cantar-la; per tant, no és tan complicat. I, a més, m’agrada molt la màgia que es crea quan convides a cantar. De cop dos mons totalment diferents s’ajunten, es contaminen, i creen una cosa nova. En els concerts en directe veus que al mig del concert les dues veus es van anivellant, i això és molt maco.

Parlant de connexions… no creus que a vegades la connexió està en la desconnexió? Com desconnecta en Guillem Roma?

Totalment. M’agradaria desconnectar molt més del que puc fer-ho.

Per mi un lloc de connexió-desconnexió és el bosc. S’ha anat convertint en una mena de cosa simbòlica per a mi. Per una banda, em connecta amb la part ancestral i, per l’altra, m’ajuda a desconnectar, agafo aire d’un altre lloc.

T’agrada molt que, sobretot, la música es pugui cantar i ballar, que sigui molt popular.

Sí. Una mica és la influència de veure com viuen la música a Mèxic i a Cuba. En aquests països la música té una funció social molt viva. I quan et deixa la xicota te’n vas a la plaça Garibaldi, demanes un tequila i estàs allà amb els mariachis cantant cançons de desamor. Crec que aquí, a Occident, passem per sobre de la cultura, de puntetes. No arribem a utilitzar-la amb el poder que té.

Aquí la música està molt desvinculada de tot, de l’escola, la política, les presons… llocs on seria molt necessari que n’hi hagués. Sí que mantenim petits rituals, com, per exemple, ballar una mica en els casaments o a les discoteques, però tinc la sensació que hi passem per sobre. Per això m’agrada que la música sigui per cantar i ballar: perquè la música l’acabem fent entre tots, els que són a l’escenari i els que són a baix.

Són molt diferents els anteriors treballs d’aquest?

Jo crec que són molt diferents, sobretot en l’àmbit sonor. Han anat canviant coses tècniques, de producció, i sobretot he anat trobant un to, una manera a l’hora fer les lletres de les cançons. Vas agafant pràctica. I on ha canviat més és a l’escenari. Però jo crec que a través dels tres discos, i tot i l’eclecticitat que em caracteritza, s’entén com un mateix univers.

Guillem Roma - Connexions

Ha jugat en contra teva aquesta eclecticitat de què parles?

Sí, el fet de no tenir una etiqueta clara et juga molt en contra. El problema és que el món musical no s’escapa de les dinàmiques de mercat i el mercat funciona per etiquetes, per calaixos. Hi ha el circuit de música festiva (mestissatge, rumba…), el de cantautors, el circuit de música indie, etc. El fet de no tenir una etiqueta et fa navegar entre moltes aigües. Tot i això, jo en faig bandera, d’aquesta eclecticitat, perquè és una cosa que veig súper positiva. Al final, acaba sent una música molt personal.

“Et veuran perdut
no sabran on vas
just aquest és el compàs.”
“La contradicció”. Connexions (2017)

En aquest disc deies que t’has deixat guiar per primera vegada per un productor, en Josep Maria Baldomà…

Amb en Baldo ens vam conèixer amb un altre projecte que tinc de música electrònica i em va agradar molt com treballava. Hi ha una part que, per coneixements tècnics, a mi se m’escapa, que és la part més de producció musical (mescles, filtres, etc.). És a dir, sé com vull que soni una cançó, però no sé com s’ha de fer perquè soni així. En aquest disc això ho ha fet en Baldo.

També és interessant que hi hagi una altra visió, una altra persona que estigui present en tot el procés i que em qüestioni. També ha fet que coses del disc estiguessin més obertes a l’estudi. Jo estava acostumat a donar-ho tot escrit als músics i no permetia que sortissin del que deia el paper. En canvi, amb en Baldo això va canviar. Érem dos. Va ser un treball de rebaixar l’ego, d’escoltar… un exercici súper bonic.

Com va sorgir el projecte de música electrònica Connectome amb en Josep Maria Baldomà? I aquest canvi de registre?

Va sortir perquè tenia algunes cançons que veia que no encaixaven dins dels meus treballs (eren en anglès, amb piano, molt atmosfèriques…) i tenia ganes de gravar-les d’alguna manera. Amb en Baldo, en vam fer quatre i van quedar molt bé. I vaig dir: “ho separo, hi posem un nom i fem un grup tu i jo”. Després vam fer quatre cançons més i vam treure un disc, que es diu Connectome. El vam presentar al Sónar de l’any passat i a finals de setmana portem el projecte a Olot, Lleida i Vic.

Treballes en nous projectes?

Sí, estic treballant en un projecte molt diferent que investigarà els límits de la cançó. De moment és el que puc dir. La idea és que pugui ser un projecte paral·lel a la gira de Connexions.

Què li demanes a aquest 2018?

No són grans coses a vegades les que necessitem per ser feliços, i la música n’és un exemple. És la cosa més fàcil de fer: pots cantar tu, pots picar de mans, pots escoltar música a qualsevol lloc… A aquest 2018 potser li demanaria poder sentir i viure més tota aquesta màgia que ens envolta.

 

Podreu escoltar les Connexions d’en Guillem Roma el pròxim 10 de març a l’Auditori Espai Ridaura a Santa Cristina d’Aro i l’11 de març a Llorenç del Penedès, al Sonaprop. Mentrestant, us deixem un enllaç a l’Spotify amb una llista dels imprescindibles del músic osonenc.

Deixa un comentari