‘Educar’, ‘estimar’ i ‘vida’. Tres paraules que apareixen en el títol del darrer llibre de la pedagoga i escriptora Eva Bach i que, sense dubte, defineixen la seva manera d’enfocar l’art de viure, en l’àmbit personal i professional. Un full de ruta que, sempre amb un somriure i la dolçor de la paraula pronunciada des de dins, ha convertit l’Eva Bach en una referent en el camp de l’educació. Les seves conferències s’omplen i les seves publicacions esdevenen llibres de consulta bàsica. La seva experiència com a educadora i mare, la seva bonica “mania” d’estimar la vida malgrat les dificultats i la seva intuïció li han proporcionat l’expertesa necessària per poder ajudar pares i mares en l’incert camí d’educar els fills. I és que els seus fills diuen que, a casa, sempre ha sabut trobar el terme mitjà, el punt just a les coses. Una bona qualitat que ha sabut traslladar a la seva professió. Una dedicació que l’omple d’il·lusions i nous reptes i que, això sí, viu amb una passió que encomana.

Eva, com definiries el concepte d’educació?

La definició que m’agrada donar està molt lligada a l’etimologia de la paraula, que té dues accepcions i totes dues es deriven del llatí. La primera prové del verb ‘educare’, que significa ‘alimentar’, ‘nodrir’, ‘criar’… La segona, del verb ‘educere’, que significa ‘extreure’ o ‘treure’. Són dos termes que indiquen dues accions o moviments complementaris. La primera indica un moviment de fora cap endins de la persona, i la segona de dins cap enfora. Cap de les dues seria completa sense l’altra. Si les ajuntem, podem dir que educar és donar a la persona, des de fora, el que necessita perquè el que té a dins pugui sortir i desplegar-se. Educar és alimentar la persona des de fora perquè floreixin i brillin la seva ànima, la seva essència i els seus talents, i perquè aflori la seva millor versió, el seu millor jo.

Com va ser la teva infància i què és el que més recordes dels aprenentatges que vas adquirir i que, de segur, t’han estat útils de gran?

Quan penso en la meva infantesa, el primer record que em ve és una sensació molt bonica de caliu familiar, de sentir-me envoltada de presències adultes amoroses i protectores (pares, avis, besavis, la meva primera mestra…). El segon, la sensació d’enyor, de soledat i curiosament de connexió amb el meu propi món interior, que tenia quan era lluny de casa o d’aquestes persones. Ho vaig poder experimentar perquè vaig estar en un internat de monges dels 6 als 9 anys. I el tercer, l’alegria, el consol, la màgia que oferia la trobada i la proximitat amb altres nenes amb situacions, vivències i necessitats semblants. Sense ser-ne conscient, les circumstàncies em van portar a descobrir tres grans valors de la vida: la família, la soledat i l’amistat, tres pilars fonamentals de la meva vida.

Quan penso en aprenentatges adquirits, el context familiar i la vida apareixen primer que l’escola. Tot i que a l’escola i als estudis també els dec molt, m’atreia i em feia vibrar molt més el que aprenia en contacte amb els adults, el que m’explicaven de les seves vides i de la vida (m’encantava escoltar les seves converses sempre que podia i m’ho deixaven fer, que era sovint); també el que descobria per mi mateixa i amb altres nens i nenes jugant, tafanejant, imaginant, experimentant, compartint, vivint… M’ha estat tan útil tot això com el que he après dels mestres i dels llibres, i continua sent així.

Quan neix la necessitat de dedicar-te al camp de l’educació i per què?

Va néixer quan em vaig adonar que dedicar-me a l’educació significava una cosa tan bonica com fer-me jardinera i dedicar-me al cultiu de l’esperança.

Vaig trigar una mica. Mai havia pensat ser mestra o pedagoga. No va ser una vocació prèvia la que em va fer anar cap a la pedagogia, me la vaig trobar i em va enamorar. De petita volia ser botiguera, perruquera, infermera, secretària, cantant, presentadora de televisió… I, ja de gran, volia estudiar la carrera d’història o de filosofia. Em va convèncer més el pla d’estudis de filosofia i vaig tenir la sort que en aquella època (1981) el primer curs de filosofia era comú amb pedagogia i psicologia. Va ser aleshores quan em vaig enamorar de la pedagogia, i a segon vaig continuar per aquest camí. I fins avui.

El teu darrer llibre, ‘Educar per estimar la vida’, planteja una manera concreta d’educar les generacions futures. Com la definiries?

El títol del llibre defineix el propòsit que penso que ha de tenir l’educació. Hem d’educar per estimar la vida i hem d’estimar la vida per educar. Els infants i adolescents necessiten dues coses essencials: sentir-se estimats i sentir que la vida és bonica i que val la pena malgrat les penes. Ho necessiten per tenir ganes de fer alguna cosa bonica amb la seva vida i per a la vida.

L’amor a la vida ha de ser el gran motor de la vida i de l’educació. Sovint ens queixem que els nostres fills i alumnes no estan prou motivats. Ho estem nosaltres? Ens llevem motivats? Ens motiva el que fem? Estimem fer-ho?

Al llibre parlo de com podem recuperar l’amor a la vida si l’hem perdut, de com educar amb alegria i bellesa, de com transmetre alegria de viure i amor a la vida quan la vida ens ha ferit.

Umberto Eco ho deia: “Som allò que els nostres pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res”. Ens oblidem massa d’allò que sembla tan típic de “predicar amb l’exemple”?

El que som, el que sentim, el que fem, el que irradiem o encomanem és molt més important i decisiu que el que diem o volem transmetre. El que fem amb nosaltres mateixos, les nostres vides i les nostres relacions és més important que el que fem amb el propòsit d’educar els fills. Vols ser un bon pare, una bona mare, un bon mestre? Dedica’t a fer alguna cosa bonica amb tu mateix i amb la teva vida. És l’aposta més segura. Estima els teus fills i alumnes, però estima’t també tu mateix i estima sobretot la vida, el que fas, amb qui ho fas, per a qui ho fas i per a què ho fas. L’amor a la vida i a les persones és la lliçó de vida més bonica i decisiva que podem donar.

En aquest sentit, però, com a pares podem trobar-nos un hàndicap: volem crear un entorn excel·lent per als nostres fills però, a vegades, emocionalment estem fluixos o no tenim força, o estem de mal humor… Com podem gestionar aquestes situacions?

No se’ns demana que siguem perfectes, que estiguem sempre encertats i amb els ànims, les energies i les il·lusions al màxim. Però quan estem en un moment baix o topem amb una limitació important, sí que cal que en siguem conscients, que ho reconeguem i que ens en fem responsables.

En els moments fluixos o difícils necessitem com a mínim aquestes set coses:

• Consciència d’aquest moment fluix o difícil.
• Paciència per transitar per les emocions difícils que se’n deriven.
• Generositat per no voler projectar-les o encomanar-les al nostre voltant. Que jo estigui passant un mal moment no vol dir que la vida no sigui bonica.
• Esperança de sortir-nos-en, saber que allò passarà.
• Confiança en la pròpia capacitat de superar-ho, d’aixecar-nos. Ens la donen l’estimació dels altres i l’autoestima.
• Responsabilitat o disposició a fer el que estigui a les pròpies mans per sortir-nos-en.
• Confiança en la vida, no sols que la vida també ens hi ajudarà, sinó que allò servirà per a alguna cosa, que en podrem extreure alguna cosa bona o positiva.

Que important és escoltar-nos! És possible ensenyar a la canalla, ja des de ben petits, la importància de detectar i autoregular les nostres emocions?

No només és possible, sinó que és necessari començar des de ben petits. Cal entrenament des de ben aviat. Neurobiològicament és possible gràcies al fet que abans de pensar ja tenim la capacitat de sentir (ja des del ventre de la mare) i també al fet que la capacitat per a l’empatia apareix en els primers dos anys de vida.

Per començar, és necessari que els pares i mestres oferim models de gestió emocional sana. Cal que tinguem en compte la singularitat de cada nen i nena, i que els eduquem atenent als seus diferents temperaments, estils emocionals, patrons de conducta, circumstàncies i experiències de vida. Ajudem-los a conèixer-se i a identificar quines emocions els cal aprendre a expressar més, quines menys, quines millor… Així se sentiran millor tant ells com els que els envolten, i generaran benestar per allà on passin.

Al final, si tu estàs bé emocionalment el teu fill estarà bé. Però això no és fàcil. Els adults necessitem trobar els nostres espais personals sense haver de caure en aquell sentiment de culpabilitat que apareix quan es resta temps per estar amb els fills. Com es fa això?

El que fas per al teu propi benestar, ho fas també per al benestar dels teus fills, reverteix també en el seu. Ens han d’importar els nostres fills i la felicitat dels nostres fills, i també la nostra pròpia felicitat i benestar.

El sentiment de culpa pot disminuir o es pot evitar si tenim en compte que cuidar el nostre propi món afectiu i la nostra felicitat més enllà dels fills és bo per als fills. Per altra banda, posar tota l’atenció en els fills, convertir-los en la raó i el propòsit únic o essencial de la nostra vida, no és bo per als fills, els suposa un pes i una responsabilitat excessiva. Joan Garriga diu que els fills estan millor quan són importants però no massa importants ni l’únic important en la vida dels pares.

Temps de qualitat és millor que quantitat de temps?

El millor és quantitat i qualitat juntes. Quantitat sense qualitat no té sentit i qualitat sense quantitat és difícil. Òbviament, si no tenim tota la quantitat desitjable, almenys que la quantitat de temps que tinguem sigui de la màxima qualitat. Però insisteixo que això costa. Si no tenim quantitat, molt probablement el poc temps que compartim estarem estressats, cansats i tal vegada emocionalment superats, i així és molt difícil que aflori la qualitat. També és cert que moltes vegades una intervenció de qualitat pot durar uns instants només, però perquè es pugui donar un sol instant d’intensa qualitat, calen molts instants previs per anar teixint un vincle afectiu sòlid de confiança i proximitat.

Avui en dia tenim una “sobreinformació” sobre tot el que té a veure amb l’educació. Això, contradictòriament, ens fa sentir més perduts? Ens oblidem de l’eina bàsica: l’instint?

Seria el mateix cas del viatger que llegint la guia turística es perd el paisatge; o el conductor que seguint les indicacions del GPS no veu els indicadors de la carretera. Ens hem de reconnectar amb la veu interior, amb la intuïció. Està bé informar-nos, llegir, contrastar opinions, però ens hem d’anar forjant la pròpia. Hem d’escoltar els grans mestres amb el propòsit d’arribar a ser mestres de nosaltres mateixos. Arriba un moment que hem de saber tancar els ulls de fora i obrir els de dins per escoltar què ens diu la veu interior i anar cap on ens portin l’instint, el cor, la pròpia veu interior.

Cada infant és un món. Fer que un s’accepti tal com és esdevé tot un repte. Hi ha alguns ingredients clau per ajudar a generar una bona autoestima als nostres petits?

Alguns dels ingredients clau per ajudar a forjar una sana autoestima són els següents:

• Amor incondicional i reconeixement dels pares: sentiment d’estimació, d’acceptació, de dignitat, de validesa, de vinculació i de pertinença.
• Atenció a les necessitats essencials del nen o nena: físiques, afectives, emocionals, intel·lectuals, existencials.
• Respectar de qui vinc i d’on vinc: com diu Jirina Prekop, si estimo (o respecto) els meus orígens, les meves arrels, els meus pares, etc., malgrat totes les reserves, també em podré estimar a mi mateix/a, malgrat totes les reserves.
• Entorn ric en possibilitats: en sensibilitat, en bellesa, en reptes, en bons estímuls i motivacions, en descobertes, en projectes, en il·lusions, etc.
• Experiències vitals satisfactòries: tot nen o nena ha d’experimentar situacions d’èxit per tenir sensació de competència.
• Reconeixement extern: el reconeixement de la pròpia vàlua que se’ns dona més enllà de la família: escola, societat, amics, mentors…

Educar és guiar. Dius que les mares/els pares donem a llum i hem de donar llum. No és una feina fàcil. Quina és la clau per aconseguir trobar el terme mitjà entre la sobreprotecció excessiva (pares helicòpters) i la llibertat sense límits?

Com deia en un dels meus articles al diari ‘Ara’, sobreprotegir és fer per ells el que ells poden fer o han de fer per si mateixos sense perill; també és estalviar-los les dificultats i tristors, resoldre’ls tots els problemes nosaltres, en comptes d’ensenyar-los a resoldre’ls per si mateixos. Desprotegir és tot el contrari, és fer-los fer el que no els correspon o no estan preparats per fer per si mateixos, posar-los les coses més difícils del que són, desentendre’ns dels seus problemes i fer que s’hi enfrontin sols i sense recursos.

Protegir és fer que el nen o nena se senti estimat, vàlid i capaç; fer per ell el que no pot fer per si mateix i afavorir que, a poc a poc i amb el nostre ajut, pugui anar fent cada cop més coses per si sol i assumint gradualment més responsabilitats. És ensenyar-los a fer un bon ús de la seva llibertat, a protegir-se dels perills grans, a escollir bé.

El problema de la sobreprotecció és que acaba sent també desprotecció, ja que volent estalviar dificultats a les criatures, les incapacitem per fer-hi front. I el pitjor de tot és que és una necessitat dels pares i no dels nens, està basada en pors dels pares.

Hem parlat molt del paper dels pares, però en l’educació dels infants hi ha dos pilars que són clau: les famílies i el sistema educatiu. Anem a l’una?  

Hi ha diversos aspectes a millorar pel que fa a les relacions, la comunicació i la cooperació entre famílies i escola. No obstant això hi ha una sensibilitat creixent molt maca pel que fa a la necessitat d’establir una bona sintonia i de teixir vincles i aliances en favor dels infants i adolescents. Tinc una conferència sobre la necessitat que famílies i escola remem en una mateixa direcció i sobre quins són els aspectes essencials que cal tenir en compte per fer-ho possible. Me la demanen molt, tant per a famílies com per a professorat.

Quines qualitats hauria de tenir un bon mestre? Ser, també, un bon mestre de vida?

I tant que sí. Ha de ser bo i competent en la seva especialitat i a més és imprescindible que s’estimi la vida, les persones, les relacions humanes i l’educació. Si no, més val que es dediqui a una altra cosa. Xavier Melgarejo deia que “ser mestre és un honor perquè treballem amb el tresor de la nació. Qui no estimi els nens i no estimi ensenyar, que plegui”. Hi estic totalment d’acord. Per educar, l’amor és tan essencial com la tècnica.

Com els recordes els teus, de mestres?

He tingut la sort de tenir tants bons mestres, en totes les etapes, a tot arreu –a l’escola, a l’institut, a la universitat, a la vida…–. La majoria conjugaven molt bé la competència professional amb la qualitat humana. Tenien un bon domini de la seva matèria i una passió contagiosa pel coneixement, però també tenia la sensació que creien en mi i en el meu propi potencial i em van ajudar a descobrir-lo. Entre els noms a destacar hi hauria el de la senyoreta Roser, que va ser la meva primera mestra a parvulari; en Buenaventura Delgado i l’Antoni Mayol, dos professors de la Universitat que em van marcar decisivament i van ser mentors; en Paco Sanz i la Cecilia Martí, a qui dec en bona part el coratge de ser jo mateixa; en Carles Capdevila, que ha estat mestre i mentor, i cabdal en la meva vida professional. La llista podria continuar: em sap greu per tots els que deixo fora. No és que tots fossin perfectes ni que m’agradessin tots igual, però tots em van deixar alguna empremta positiva i de tots podria dir alguna cosa bona.

De manera inconscient ens centrem molt en l’educació en la primera infància. De fet, en Carles Capdevila en feia humor en un dels seus articles. Però, de fet, cada etapa de la vida requereix una educació específica.  

L’educació és una tasca de tota la vida. Canvien els contextos, les prioritats, les necessitats, les fites concretes, però seguim aprenent i creixent com a persones al llarg de la vida. Cada etapa requereix també els seus mètodes i procediments específics, però hi ha aspectes transversals comuns a totes i és un error pensar que unes són més importants o decisives que unes altres: totes tenen la seva saviesa, els seus propòsits i el seu potencial. El bon mestre té en compte les etapes i les edats, però se centra en les persones concretes, en les seves capacitats, interessos, necessitats i circumstàncies concretes.   

Hi ha etapes més difícils que d’altres? Un dels teus llibres tracta sobre l’adolescència. Què n’hem d’aprendre, d’aquest període? 

No penso que hi hagi etapes més difícils que altres. Totes tenen els seus reptes i les seves meravelles. Si hi ha etapes en les quals tenim més dificultats, probablement sigui perquè ens manca una bona mirada sobre l’etapa en qüestió, una millor preparació i més recursos per encarar-la, més que no pas perquè siguin etapes més difícils.

De l’adolescència hem d’aprendre a mirar amb bons ulls la bellesa que suposa el ple despertar a la vida. Hem de tenir la generositat de renunciar a les pròpies expectatives, desitjos i exigències per deixar que l’altre sigui qui és i no qui nosaltres voldríem que fos, que camini cap als seus somnis i no cap als nostres, que sigui feliç a la seva manera, encara que sigui per camins diferents dels nostres.

Cada etapa ens regala un aprenentatge que ens omple la motxilla. Ets una professional del sector de l’educació i també ets mare. Vius, per tant, l’educació des de dos prismes. Es retroalimenten?

Completament. La pedagogia ha estat llum per exercir la maternitat i l’exercici de la maternitat també ha abocat llum sobre la pedagogia. Ser pedagoga no sé si m’ha fet millor mare, però sens dubte ser mare m’ha fet millor pedagoga. I com a mínim ser pedagoga m’ha empès a voler ser millor mare, a reflexionar més, a revisar més acuradament què faig i què dic, a qüestionar-me més el perquè i el per a què, a tenir més cura del que projecto i encomano, a intentar ser més coherent.

Com és l’Eva Bach com a mare? I què t’agradaria que els teus fills duguessin de tu en aquesta motxilla d’aprenentatges?

Com és l’Eva Bach com a mare ho he preguntat als meus fills, Marc i Adrià, de 29 i 25 anys respectivament. Diuen que l’Eva Bach com a mare és comprensiva, generosa, oberta i sobretot molt afectuosa. A casa és organitzada, molt endreçada (a vegades massa i tot) i atenta amb els altres. L’Eva Bach com a mare sol trobar el punt just a les coses: ni massa estricta, ni massa despreocupada; ni consent massa, ni diu a tot que no. Afegeixen que els costa una mica distingir entre la descripció com a mare i com a persona en general; troben que s’assembla molt.

M’agrada el que diuen perquè donen a entendre que he aconseguit algunes de les coses que em proposava i que he sabut mantenir una mínima coherència.

Com a aprenentatges m’agradaria que diguessin que per sobre de tot els he ensenyat a ser bones persones, a estimar i celebrar la vida, a admirar la bellesa i generar-ne al seu voltant a través dels seus gestos i paraules.

Ets feliç? Et sents en equilibri?

Sóc feliç en molts moments. No sempre, la felicitat no s’assoleix mai de manera definitiva. Però estic satisfeta amb la vida que tinc, tinc una vida bonica, m’agrada com és la meva vida i m’agraden les persones de la meva vida.

Em sento en equilibri de fons, però tampoc un equilibri immutable, permanent. La vida és plena de factors desequilibradors que has d’anar reajustant i reequilibrant constantment. A vegades ho aconsegueixo molt fàcilment i altres vegades em costa més i trigo més temps. Però potser el més important és que els desequilibris no em desequilibren profundament. Quan l’equilibri trontolla, hi ha una cosa que m’equilibra i que em fa estar bé, i és poder-ho compartir amb les persones més importants de la meva vida, així com la convicció que tornaré a restaurar l’equilibri. Crec que l’equilibri no consisteix a no caure, sinó a saber, quan has caigut i encara ets a terra, que et tornaràs a aixecar.

Finalment, en quins projectes estàs treballant?

En el terreny personal, els dos projectes prioritaris són dedicar espai i temps creixent a gaudir a fons de l’amistat femenina, i crear, admirar, regalar i degustar instants de bellesa cada dia.

En l’àmbit professional, el projecte “Comunicació Educativa amb Cor”, que compartim amb Montse Jiménez (podeu veure un dels projectes realitzats en el marc d’aquesta iniciativa en aquest enllaç: 17×17), ens omple i ens il·lusiona molt. Volem posar més cor i més vida a les paraules, al llenguatge i a la comunicació per posar més cor i més vida a l’educació. Estem fent investigacions, propostes, aportacions, conferències i formacions en aquest àmbit, i potser alguna coseta més, que desvelarem arribat el moment.